Conjunturalment aconseguí d’aplegar una bona part dels republicans de València, insatisfets amb la política de Blasco i Ibáñez. En les eleccions del 1903 assolí una clara victòria sobre la Unió Republicana, en part pels vots no republicans, i la mantingué en les del 1907 i el 1908 (en què traí l’intent de crear una Solidaritat Valenciana), però en les del 1910 (aliat amb el PSOE) començà el seu declivi, que perdurà fins que, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923), s’extingí el partit. En els comicis del 1914 (sota el nom de Partit Radical Conjuncionista) es mantingué la crisi, en part remuntada el 1916 (dins l’Aliança de les Esquerres, amb Unión Republicana, Partido Radical de España, Partido Reformista i PSOE), i represa el 1918 (participà amb el nom de Partit Republicà Regionalista, escindit de l’Aliança de les Esquerres i en contraposició amb Unió Valencianista). El 1919 deixà llibertat de vot als seus militants, tot recomanant indirectament les candidatures de Faustí Valentí (separat d’UR) i d’Andrés Ovejero (PSOE). Desaparegut en les eleccions del 1920, en les del 1923 es limità a preconitzar el boicot als candidats blasquistes. El seu òrgan periòdic fou El Radical. Participaren en les campanyes del partit, entre altres, Anicet Llorente, Josep Maria Escuder i Juli Cervera i Baviera. Les baralles i els atemptats, així com les polèmiques i els insults periodístics, sovintejaren entre sorianistes i blasquistes.
m
Història