Hi fou conegut des del 1896, però no fou fins dos anys més tard que, amb l’aparició de la productora Numa Pederseu, es pot parlar d’un cinema nacional, i fins el 1907, amb la fundació de l’A.B. Svenska Biografteatreu per Charles Magnusson, no assolí una importància internacional. En el decenni del 1913 al 1923, afavorit per la neutralitat del país en la Primera Guerra Mundial, el cinema suec aconseguí un dels nivells més òptims de la seva història, amb dos grans capdavanters, Victor Sjöström i Mauritz Stiller. Obres com Ingeborg Holm (1913), Terje Vigen (1917), Berg-Ejvind och hans hustru (1918) i Körkalen (1921) del primer, i Herr Arnes pengar (1919), Erotikon (1920) i Gösta Berling saga (1923) del segon reuneixen la més pura bellesa formal, així com tota una sèrie d’innovacions temàtiques i de llenguatge desconegut fins en aquells moments. Posterior és l’obra de John F. Brunius, Rune Carlsten, Ivan Hedquist i sobretot de Gustaf Molander, fidels deixebles d’aquests dos grans mestres del cinema suec. Captats V. Sjöström, M. Stiller i la prometedora Greta Garbo per Hollywood, la cinematografia sueca cau en una etapa de crisi en què l’única cosa destacable és la producció de l’esmentat G. Molander, com Fridas visor (1930), Swedenhielms (1935) i Intermezzo (1936), film que llançà internacionalment Ingrid Bergman, més tard també guanyada per Hollywood. Durant la Segona Guerra Mundial el fenomen es repetí. La cinematografia sueca, amb el país neutral i la perspectiva de nous mercats, inicià un segon període d’esplendor, que ha continuat, amb algunes oscil·lacions, fins ara. D’una àmplia sèrie de realitzadors, com Hampe Faustman i els documentalistes Arne Sücksdorff i Gosta Werner, sobresurt l’obra d’Alf Sjöberg, amb títols com Himlas pelet (1942), Hets (1944), Bara en mor (1949) i sobretot Fröken Julie (1951). En Hets debutà com a guionista un jove, Ingmar Bergman, que un any més tard s’inicià en la realització amb Kris (1945). La filmografia d’aquest director constitueix encara una de les més notables del panorama mundial, amb títols tan importants com Passion (1969), Viskningar och rop (1972), Scener ur etl aktenskap (1974), Troll flojten (1975), Face to Face (1975), Höst sonat (1978) i Fanny and Alexander (1982). Després d’ell, la producció sueca ha continuat oferint noves aportacions, com les d’Arne Mattsson, Bo Widerberg (Elvira Madigan, 1967; Joe Hill, 1971), Vilgot Sjöman, Jan Troell (Emigranterna, 1969) i Mai Zetterling (Alskande par, 1964; Nattlek, 1966; Flickorna, 1968).
El cinema suec des dels anys setanta
La reducció de l’activitat, a la primeria dels anys vuitanta, de Bergman, ha coincidit amb el silenci definitiu o quasi definitiu d’alguns dels grans noms de la creació fílmica sueca; Göran Gentele, Arne Scksdorff, Gustaf Molander, Jarl Kulle, Anders Henriksson, Yngne Gamlin, Henning Carlsen, Mai Zetterling, Arne Mattsson (Smutsiga fingrar, 1972; Mannen i skuggan, 1977), Susan Sontag (Duett för kannibaler, 1970; Broder Carl, 1971), Lars-Magnus Lindgren (Lejonet och jungfrun, 1974), Johan Bergenstrohle (Baltutlämningen, 1970; Jag heter Stelios, 1972), Roy Andersson (En kärlekshistoria, 1970; Gliap, 1974), Alf Sjöberg. En canvi, alguns altres han continuat aportant obres interessants, com és el cas de Gunnel Lindblom (Paradistorg, 1976; Sally och friheten, 1980), Erland Josephson i Sven Nykvist (En och En, 1977, film realitzat també amb Ingrid Thulin; Marmeladupproret, 1979), Vilgöt Sjöman, Jorn Donner (Omhet, 1972; Man kan inte valdtas, 1977), Jan Troell (Utvandrarna i Nybyggarna, 1969-72; Bang!, 1976), Jan Halldof (Det sista äventyret, 1973; Jack, 1976), Kjell Grede (Harry Munter, 1969; Klara Lust, 1791; En enkel melodi, 1974; Min älskade, 1978) i Per Oscarsson (Ebon Lundin, 1973; Sverige at svenskarna, 1980). Les lleis cinematogràfiques promulgades el 1982 generaren una producció d’elevat nivell qualitatiu. Ingmar Bergman abandonà l’exili professional per rodar al seu país Fanny och Alexander (1982), mentre que alguns dels seus col·laboradors dirigiren obres notables: Ingrid Thulin (Brusten Himmel, ‘Cel trencat’, 1981), Gunnel Lindblom (Sommarkvallar pa jorden, ‘Vespres d’estiu a la terra’, 1986) o Max von Sydow (Ved Vejen, ‘A la vora del camí’, 1988). Altres autors són Jan Troell, Bo Widerberg (Ormens väg pa hälleberget, ‘El camí de la serp sobre la roca’, 1986), Mai Zetterling (Amorosa, 1986), Lasse Hallström (Mitt liv som hund, ‘La meva vida com a gos’, 1985) o Kjell Grede, autor de la coproducció escandinava Hip, hip, hurra! (1986), premiada a Venècia. En un panorama d’un cert estancament, al principi dels anys noranta començaren a destacar-se Carl Gustav Nykvist, Boman Oscarsson, Stig larsson, Agneta Elers-Järleman i el documentalista Stefan Jarl. El Svenska Filminstitutet també ha acollit cineastes exiliats com el serbi Dusan Makavejev o el rus Andrej Tarkovskij. La producció cinematogràfica nacional continua en un període de crisi, llevat de les excepcions de Liv Ullman (Trolösa, ‘Infidel’, 2000, amb guió d’I.Bergman), C.G.Nykvist (Ljuset haller mig sällskap, ‘La llum que m’acompanya’, 2000), S. Larsson (les pel·lícules televisives Grötbögen, 1997 i Jesus lever, 2000), i S.Jarl (Jag är din Krigare, 1997, Liv till varje pris, 1998 i De Hemlösa, 2000). Ingmar Bergman, pràcticament retirat, dirigí el film per a TV Larmar och gör sig till (‘Amb la presència d’un clown’, 1997).