i surrealisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

surrealisme

surrealismo (es), surrealism (en)
substantiu masculím
Art    Cinematografia    Literatura    Música
surrealismo (es), surrealism (en)
art art, literatura lit, música mús i cinematografia cin
Moviment aparegut a França el 1924 que afectà primordialment la poesia i la pintura, però també la prosa, el teatre, el cinema i l’escultura.

Nascut com a conseqüència del dadaisme, formà escola, definida i mantinguda per A. Breton (que redactà el Manifeste du surréalisme, 1924), L. Aragon, P. Eluard, B. Péret i P. Unik, considerats els cappares en la maduresa de la nova estètica. Proposa l’automatisme psíquic, mitjançant el qual hom pretén d’expressar de paraula, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. Es fonamenta en el món dels somnis i en el subconscient, cosa que el lliga amb la psicoanàlisi de S. Freud. Al grup inicial s’afegiren els pintors H. Arp, M. Ernst, A. Masson i J. Miró, i els escriptors M. Leiris, P. Queneau, P. Naville, A. Artaud i I. Tanguy. El 1925 tingué lloc la primera exposició col·lectiva dels surrealistes a París. Cap al 1929 en formaven part R. Char, G. Hugnet, S. Dalí, R. Magritte i P. Picasso. Però l’adhesió al nou corrent no suposà cap ortodòxia, de manera que constantment aparegueren disconformitats d’idees i d’actituds entre ells mateixos. El seu portaveu, després de la revista Littérature, fundada per Dada, fou La Revolution Surréaliste (1924), continuada per Le Surréalisme Au Service de la Révolution (1930-33), puix que, en efecte, el surrealisme proclamava un estat de revolta permanent i practicava un gènere de revolució que sovint no passà de la pura iconoclàstia. Les seves simpaties pel comunisme mogueren alguns surrealistes a inscriure's al PCF. D’altres adoptaren actituds contràries. Dels inscrits, alguns en foren expulsats, i Breton rompé amb el partit el 1935. La ideologia política del surrealisme és molt vacil·lant, per no dir nul·la del tot. El moviment s’estengué per Europa i Amèrica i el 1935 feu noves exposicions a Copenhaguen, Brussel·les, Londres, el Japó i Xile. A la literatura castellana és palesa la influència surrealista en l’anomenada Generació del 27.

El surrealisme en el cinema

Pel que fa al cinema, malgrat algunes troballes visuals i rítmiques, el públic i gran part de la crítica no respongueren favorablement a causa de l’ ermetisme de les idees i de la monotonia dels procediments tècnics, aptes només per a iniciats. Entre els films més representatius de l’efímer moviment cal destacar Entr'acte (1924), de René Clair, La coquille et le clergyman (1928), de Germain Dulac, Un chien andalou (1928), de Luis Buñuel i Salvador Dalí, i L’âge d’or (1930), de Luis Buñuel.

El surrealisme als Països Catalans

Catalunya donà al surrealisme internacional —o més concretament francès— dos dels seus homes més importants, Joan Miró, presentat a París per Josep Dalmau a la Gallerie La Licorne el 1921, i Salvador Dalí, presentat pel mateix marxant català el 1925 a Barcelona, quan encara no havia connectat amb el corrent francès. Malgrat haver estat Barcelona un centre d’una certa importància dins el desenvolupament del dadaisme, els anys vint registraren poca activitat surrealista en el camp plàstic. Miró s’havia fixat a París i Dalí, després d’exposar a can Dalmau algunes vegades més, també s’hi acabà instal·lant. L’activitat de revistes com L’Amic de les Arts de Sitges o Hèlix de Vilafranca del Penedès, el Manifest Groc signat per Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà (1928), la gran Exposició d’Art Modern organitzada pel Dalmau amb la presència de Hans Arp (1929) i les conferències de Dalí als ateneus de Barcelona (1930) crearen un clima adequat per a l’aparició d’un nucli autòcton assimilable al surrealisme original. Nombrosos artistes creaven les seves obres dins esquemes surrealistes: Joan Massanet i Àngel Planells, empordanesos, dins un aire dalinià, A.G.Lamolla i, de vegades, Eudald Serra tendint més cap a Miró, Ramon Marinel·lo i Jaume Sans més a prop d’Arp. Àngels Santos donava en la seva tela Un món (1929) una de les obres de més envergadura —gairebé tenia 9 m2— i més originals del surrealisme català; altres, com Artur Carbonell, Joan Sandalinas, Esteve Francès, Remei Varó o l’escultor Leandre Cristòfol, produïen dins cànons més eclèctics. Alguns d’ells arribaren a exposar en col·lectives internacionals d’art surrealista o fins i tot foren inclosos en antologies i reculls per part del mateix André Breton, definidor oficial de l’orde. L’escultor madrileny d’origen català Àngel Ferrant feia de pont d’enllaç entre els ambients avantguardistes de Barcelona i de Madrid. La força que assolí el surrealisme en aquells anys es fa evident en la influència que tingué damunt altres artistes pertanyents a òrbites estètiques molt diferents, però que tot i això assajaren també esporàdicament el nou estil: és el cas de Josep Granyer, Ramon C.Alsina, Josep de Togores, Francesc d’A&Galí i, fins i tot, molt aïlladament, Emili Bosch i Roger, Emili Grau i Sala o Josep Obiols. La fundació de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou) a Barcelona el 1932 potencià totes les formes noves de l’art, entre les quals evidentment el surrealisme. Uns artistes, partint d’un nucli lleidatà format entorn de la revista Art (1933), constituïren el Grup Logicofobista —que exposà a Barcelona al maig del 1936—, única agrupació de caire surrealista formalment constituïda i que fou avortada per l’esclat de la guerra civil. A la postguerra la reaparició de la influència surrealista en l’art es produí gràcies a la continuïtat de l’obra d’artistes com Miró, Ferrant, Dalí, Cristòfol o Eudald Serra, influència —especialment la del primer— que potencià un personal rebrotament del surrealisme en l’obra dels integrants del grup Dau al Set i altres artistes coetanis com August Puig, Evarist Vallès, Garcia Vilella o Guinovart, que després evolucionaren cap a altres camins.

El surrealisme literari a Catalunya

En el camp literari La Revista i Josep Pla des de La Publicitat foren els primers a fer-se ressò del manifest de Breton. J.V. Foix, que traduí Tzara a la revista Trossos (1918), es mirà el surrealisme des d’un angle teòric i crític i l’aprofità en la seva poesia. L’Amic de les Arts donà poemes i texts de caire surrealista i versions d’Éluard i Desnos. El qui s’hi identificà més en la praxi literària —poemes i proses— fou Salvador Dalí, sobretot al número 31 de l’esmentada revista, on col·laboraren Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, tot prenent ambdós posicions crítiques o ambigües. La influència és evident al llibre de Sánchez i Juan Divagacions (1929). Més engatjada fou la revista Hèlix (1929-30), que dirigia de fet Joan Ramon Masoliver, i que debaté els postulats del moviment. El 1930 una conferència iconoclasta de Dalí a l’Ateneu Barcelonès, glossant el manifest bretonià, significà un punt alt de divulgació surrealista, juntament amb un número monogràfic del mateix any del Butlletí de l’Agrupament Escolar de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, amb col·laboracions heterogènies de Masoliver, Foix, Dalí, Gasch, Concepció Casanova, Díaz-Plaja, Carles Claveria i J. Solanes-Vilaprenyó. La revista L’Hora i Jaume Miravitlles a Contra la cultura burgesa (1931) relacionaren marxisme i surrealisme. El 1931 la flamarada del moviment s’esvaí.

Col·laboració: 
JVlA
Llegir més...