D’origen oriental i d’ús antiquíssim, la tècnica del tapís sembla originària de Babilònia, i fou conreada també a Alexandria i Bizanci. Als primers segles de l’era cristiana foren molt importants els teixits coptes. Els primers tapissos dels quals hom té referència, a l’antiga Xina, foren confeccionats de seda amb el sistema de teixit a la plana. Probablement per la ruta de la seda el tapís arribà als països àrabs, i a través d’aquests a la península Ibèrica; arribà a tot Europa a través dels croats que tornaven de Terra Santa. Durant els segles XI, XII i XIII la tècnica més usual als països occidentals fou la del brodat sobre roba de lli. Foren d’una gran bellesa i perfecció els teixits a la plana fets amb llanes als països sud-americans, sobretot al Perú, durant el període precolombí. A l’Europa medieval, des del segle IX contribuïren a l’ornamentació d’interiors d’esglésies i palaus, i ja durant el segle XIII i sobretot el XIV els monestirs, especialment francesos i occitans, s’hi dedicaren (Poitiers, Llemotges, etc). Possiblement fou confeccionat a Arràs, pels voltants del 1340, el famós tapís de la Presentació de la Mare de Déu, i a París, entre el 1376 i el 1400, Nicolas Bataille creà el de l'Apocalipsi. Durant el segle XV els centres més importants foren Arràs (les produccions del qual donaren nom al tipus de tapís mural) i París, superats entre el 1480 i el 1535 per Tournai. Des del segle XV a Flandes hi hagué també una gran esplendor, com ara a Brussel·les, Anvers i Bruges (sobre cartons fets per J. van Eyck i R. van der Weyden, entre altres). Itàlia tingué també en aquesta època importants obradors a Florència, Màntua, Venècia, Ferrara i Roma (també sobre dibuixos de grans pintors, com Mantegna, Leonardo da Vinci, etc). A França, Francesc I fundà, el 1531, una manufactura a Fontainebleau, que s’inspirà en l’ornamentació dels grotescs (grotesc). Durant el segle XVII es crearen importants fàbriques sota protecció reial (Gobelins, Aubusson, Beauvais). El segle XVIII marca el pas del tapís amb sentit utilitari cap al simplement ornamental. Anglaterra ofereix un parell de manufactures notables: la de Mortlake (~1620) i, al segle XVIII, una a la vora de Londres. A la península Ibèrica, Carles III fundà la Real Manufactura de Santa Bárbara, on col·laboraren els Bayeu i, sobretot, Goya. Al començament del segle XX França renovà la tradició i tècnica del tapís, en les mateixes fàbriques nacionals de Gobelins i Beauvais i en alguns obradors privats, com a Aubusson i Felletin, amb reproduccions d’obres d’artistes contemporanis, com Picasso, Matisse, Dufy, Lurçat, Braque i Le Corbusier, entre d’altres. Aquest moviment de renovació fou encapçalat pel pintor surrealista Jean Lurçat, però fou desenvolupat, cap als anys seixanta, per artistes joves, els quals han aportat nous materials i han enriquit la tècnica, apropant el seu llenguatge a un major sentit conceptual i allunyant-lo així del sentit artesanal i decoratiu en què havia caigut. Llur aportació innovadora s’ha manifestat a les biennals de Lausana dels anys 1963 i 1965, amb obres d’artistes de països de l’est, dels EUA i de l’Escola Catalana de Tapisseria de Sant Cugat del Vallès.
La tapisseria als Països Catalans
Als Països Catalans un dels primers tapissos és el famós Tapís de la Creació de la catedral de Girona, brodat sobre roba de lli, tècnica molt usual de la tapisseria occidental dels segles XI-XIII. A partir del segle XIV existeixen diverses proves documentals de llur fabricació. Tanmateix l’activitat tapissera catalana no fou de gran importància i els tapissos més nobles eren normalment importats, fins al punt que ja al mateix segle XIV eren més coneguts pel nom corrupte draps de ras (per d’Arràs, ciutat d’on solien procedir). El primer conjunt important conservat de tapissos catalans és el de la seu de Girona, obres d’estil renaixentista, fetes pel tapisser barceloní Joan Ferrer (1560-61), representant els Goigs de la Mare de Déu. Una magnífica col·lecció de tapissos renaixentistes i barrocs —així com el famós Tapís de les Potestats, gòtic flamenc— es conserva al Museu Diocesà de Tarragona provinent de les col·leccions del canonge Girón de Rebolledo i del cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta. El decidit desvetllament del tapís català ha estat obra de Tomàs Aymat, que el 1920 fundà les Tapisseries Aymat, d’estètica noucentista, a Sant Cugat de Vallès, germen de la moderna Escola Catalana de Tapisseria, encapçalada per Josep Grau i Garriga, que ha incorporat la tercera dimensió i és un dels principals renovadors internacionals del tapís. D’aquesta renovació del tapís han sobresortit a Catalunya els noms de Maria Teresa Codina, Aurèlia Muñoz, Assumpció Raventós i, entre els més joves, Josep Royo —que ha realitzat dissenys de Miró i A.Tàpies— i els membres del grup Trama, Carles Delclaux, Kima Guitart, etc.