Amb el taylorisme, que neix i s’estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d’una banda, d’eliminar temps morts i moviments inútils i, d’altra banda, d’aconseguir, com deia Taylor, una “cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers”. Des de bon començament, els sindicats s’oposaren a la introducció de l’organització tayloriana per la manca d’objectivitat que hi ha a tot el procés de mesurament i d’establiment de primes i, sobretot, pel caràcter inhumà del que ha estat anomenat “organització de l’esgotament” i el caràcter degradant del sistema, que, en separar les tasques de concepció i d’execució, prescindeix de la intel·ligència i de tota iniciativa de l’obrer. El taylorisme ha estat criticat, també, perquè considera que l’econòmic és l’únic mòbil del treballador i perquè no té en compte les condicions globals de la societat en què aquest viu.
m
Economia