El procés de codificació de la imatge no aprofita totes les línies teòriques (625, en el sistema corrent europeu). Així, les línies que no tenen informació d’imatge serveixen per a transmetre els caràcters del teletext. Els orígens del teletext cal cercar-los a Anglaterra, on el 1973 la BBC realitzà les primeres proves d’emissió experimental i després, cap al 1976, les emissions ja foren regulars. Els sistemes de teletext actualment en funcionament varien segons els països; n'hi ha de més senzills i de més complexos, tot depèn del nivell de qualitat desitjat i també de les característiques de la informació que hom vol transmetre. Les raons per a prendre una decisió o una altra són bàsicament de tipus econòmic, perquè segons el nivell triat varia el preu dels descodificadors. La majoria de països europeus han adoptat un nivell senzill, mentre que al Japó el nivell és molt més elevat, la qual cosa permet la transmissió de gràfics i fotos fixes. La norma CCITT distingeix 5 nivells diferents, de l’1 al 5. En els nivells més senzills cal transmetre 128 caràcters, que són els estàndards, però hi ha petites adaptacions per a cada llengua, a fi de poder transmetre correctament tots els caràcters propis sense dificultat. Per això alguns països afegeixen alguns caràcters nous a fi de completar el seu alfabet. El telext ha esdevingut progressivament marginal com a mitjà de transmissió de dades amb la generalització d'internet. A l'octubre de 2012 la BBC anuncià la clausura definitiva del Ceefax, coincidint amb l'apagada analògica a la televisió britànica.
m