i tenora | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

tenora

substantiu femeníf
Música
tenora
© Fototeca.cat
música mús
Instrument aeròfon de llengüeta doble, considerat com a descendent de la xirimia, que es tocava arreu d’Europa des de l’edat mitjana fins al s. XVII.

D’aleshores ençà ha sofert una evolució isolada a Catalunya, fins a esdevenir un dels instruments més representatius de la música autòctona i veritable element protagonista en les sardanes. El nom actual pot considerar-se una abreviatura convencional de xeremia tenor , que en seria el nom propi. Fins al principi del s. XIX era construïda, generalment, amb fusta de boix, d’una llargada més curta que l’actual (70 cm aproximadament), acabada amb un pavelló amplament desbocat i, en algun cas, duia alguna clau de construcció rústega. L’any 1849, Andreu Turon presentà a Perpinyà una nova tenora de construcció més acurada, a la qual incorporà un sistema anomenat de tretze claus, manllevat de l’oboè. Segons diversos folkloristes, Turon construí aquest instrument per encàrrec de Pep Ventura, el primer gran solista d’aquest instrument. Per bé que aquesta relació no ha pogut ésser provada, el cert és que aquest invent aviat s’estengué a la resta del Principat i constituí el prototip de la tenora actual. Aquesta té uns 85 cm de llargada i és formada per tres cossos: la peça superior, la peça central i la campana, feta de metall. L’instrument sona gràcies a la vibració d’una inxa doble, de canya, fixada a un suport o tudell que s’introdueix en la peça superior de l’instrument. La tenora actual és feta amb fusta de ginjoler; és afinada en si bemoll i les notes escrites sonen una segona major més baixa. La part de tenora és escrita sempre en clau de sol i la seva extensió és de tres octaves, des del fa# 2 fins al sol 5 , en notació escrita. La riquesa harmònica del so, juntament amb l’àmplia gamma d’intensitats, en fa un instrument altament expressiu i molt apte per a ésser tocat a l’aire lliure. La tenora és dins la cobla l’instrument solista per excel·lència: sardanes com Sant Martí del Canigó , de P.Casals, El cavaller enamorat , de J.Manén, o Remembrança , de J.Serra, han portat al zenit les seves qualitats expressives. Entre els artesans que s’han dedicat a la seva construcció excel·lí E.Soldevila Catroi , de Figueres, el qual, seguint els patrons establerts per Turon, construí durant les primeres dècades del s. XX uns instruments els resultats excel·lents dels quals fins ara no han estat superats. Pel que fa al seu mecanisme es pot dir que durant els darrers cent anys la tenora no ha sofert canvis importants. Les temptatives d’aplicació d’un sistema Boëhm o la construcció d’una tenora enterament metàl·lica, no han passat d’ésser experiències isolades. Entre els intèrprets més rellevants d’aquest instrument, ultra la figura del qui fou gran renovador de la sardana i de la cobla, P.Ventura, cal esmentar A.Martí (1883-1947), J.Coll (1893-1965), el qual l’any 1933 escriví un Mètode de tenora i tible , publicat el 1950 —única obra didàctica impresa fins a la data present—, i, cap als anys trenta, presentà un model de tenora metàl·lica que utilitzà fins a la fi de la seva carrera artística, R.Rossell (1894-1971), col·laborador habitual de l’orquestra Pau Casals, i R.Viladesau.

Col·laboració: 
JLR
Llegir més...