i terrorisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

terrorisme

terrorismo (es), terrorism (en)
substantiu masculím
Política    Sociologia
terrorismo (es), terrorism (en)
sociologia sociol i ciències polítiques polít
Utilització de la violència, d’una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política.

Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l’onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d’Itàlia, el 1900; McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l’enfrontament, entre el 1918 i el 1923, entre colles armades (pistolerisme) del Sindicat Únic (CNT), d’una banda, i de la Patronal o Sindicat Lliure, de l’altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi del Sucre (1923). A la resta de l’Estat espanyol tingueren lloc els assassinats de Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l’atemptat de Morral contra Alfons XIII (1906). Els darrers anys del franquisme, l’ETA basca, de signe nacionalista i revolucionari, fou protagonista d’un seguit d’atemptats al País Basc i també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973); després de la transició política ha continuat cometent atemptats, sovint indiscriminadament, entre els quals es destaca el de Barcelona (1987) que provocà vint morts en uns grans magatzems. D’una incidència molt menor, altres grups que han actuat, o actuen, a l’Estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i, a Catalunya, el FAC (Front d’Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure. També hi ha hagut accions terroristes de caràcter neofeixista i ultradretà, com les del PENS (Partido Español Nacional Socialista), del Comando Adolfo Hitler, del Batallón Vasco-Español i dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación). A Irlanda, el terrorisme es presentà associat amb la lluita per l’alliberament nacional, amb l’actuació de l'Irish Republican Army (IRA) i la qüestió de l’Ulster. La naixença de l’estat d’Israel (1948) provocà accions terroristes violentíssimes, com les del Stern hebreu. La guerra d’Algèria fou també escenari d’accions terroristes per obra del FLN (Front de Libération Nationale), al qual s’oposà l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), contrària a la independència d’Algèria. La implantació del feixisme a Itàlia i del nacionalsocialisme a Alemanya anà precedida de campanyes d’intimidació, amb ribets terroristes. En temps recents, a la República Federal d’Alemanya la colla Baader-Meinhof, pràcticament anihilada el 1977, havia intentat d’actualitzar la vella fórmula anarquista de destrucció de la societat burgesa pel terror. Als EUA, per part seva, ha estat molt activa l’organització racista del Ku Klux Klan. L’any 1968 assenyala l’inici del terrorisme internacional amb les activitats del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina de George Hab.an;s, que serví d’exemple a d’altres organitzacions no palestines que practicaren activitats violentes a partir dels anys 1970. El decenni següent, Europa es convertí en l’escenari principal del terrorisme internacional, el qual, procedent del món àrab (especialment Síria, Líbia i Iran) afectà ambaixades, centres militars nord-americans, interessos econòmics multinacionals, etc. Els mètodes utilitzats amb més freqüència pels terroristes són els atemptats amb cotxes bomba, els explosius contra edificis l’assassinat i el segrestament de persones, sobretot passatgers d’avions comercials, per tal d’adquirir notorietat i diners i d’aconseguir l’alliberament de terroristes empresonats. La importància creixent de les accions terroristes ha mogut els països afectats (sobretot les democràcies de caire liberal) a organitzar forces especials per a la lluita antiterrorista i a promulgar lleis especials que possibilitin una major contundència en aquesta lluita. A la segona meitat de la primera dècada del s. XXI, el terrorisme —assumit ja de manera irreversible com un fenomen en gran part de dimensions globals— ha concitat cada cop més l’exigència d’una acció internacional concertada, l’aplicació de la qual, tanmateix, ha trobat múltiples obstacles a causa dels interessos contraposats o, simplement, no coincidents dels estats. Entre els esforços per a trobar un terreny comú des del qual combatre la violència de les organitzacions terroristes, l’Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat des del 1963 un total de tretze convencions per a fer front a diversos aspectes del terrorisme, la darrera de les quals (2005) confrontava la possibilitat de l’ús d’armes nuclears en atacs terroristes. Per la seva banda, el 2001, el Consell de Seguretat, després dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York, creà un Comitè Antiterrorista que obligava els estats membre a adoptar uns mínims comuns de prevenció, criminalització i cooperació. Quant als focus de terrorisme a escala mundial, l’àrea compresa entre el Pròxim Orient i el Pakistan continuà concentrant-ne amb diferència el més nombrós i el més virulent, vinculat sobretot al fonamentalisme islàmic, el conflicte palestinoisraelià i els suscitats a l’Afganistan i a l’Iraq arran de l’enderrocament dels règims dels talibans (2001) i de Saddam Husayn (2003) i la posterior aparició de governs amb suport militar occidental (especialment dels EUA). En aquests dos estats, l’evolució dels atemptats fou en certa manera divergent: mentre que a l’Iraq disminuí de manera ostensible, sobretot a partir del reforçament d’efectius dels EUA des del principi del 2007 —cosa que permeté l’any següent iniciar una transferència de la seguretat al govern iraquià—, a l’Afganistan la insurgència, vinculada sobretot a Al-Qā'ida i els talibans, deixà el prooccidental govern afganès sense control de gran part del territori d’aquest estat. El govern afganès, a més, acusà el Pakistan d’inhibir-se i també de complicitat, en permetre l’existència de bases terroristes a la zona fronterera amb l’Iraq. En gran part aquesta situació fou el que motivà la retirada del suport nord-americà i la caiguda del general Musharraf del poder. El Pakistan rebé també acusacions de l’Índia de donar suport al terrorisme islàmic, relacionat amb la qüestió del Caixmir i amb les conflictives relacions dels musulmans amb la majoria hinduista. L’atemptat de més repercussió internacional tingué lloc el 27 de novembre de 2008 a Bombai, on dos anys abans hi havia hagut un atac similar amb gairebé el mateix nombre de víctimes mortals (unes dues-centes). El terrorisme islamista ha trobat la complicitat també dins altres estats del Pròxim Orient, com ara Jordània (ferm aliat dels EUA, d’altra banda) i en les organitzacions de Hamas i Hezbol·là al Líban, Palestina i Israel. Els atemptats d’aquestes dues organitzacions suscitaren atacs massius de l’exèrcit israelià al Líban (2006) i a Gaza (2008-09), territori controlat per Hamàs. Israel, que en aquestes accions provocà també un gran nombre de morts de civils, d’altra banda, ha continuat assenyalant l’Iran com un focus emissor del terrorisme internacional. Al Magrib el conflicte algerià que enfrontava els rebels musulmans extremistes amb el govern des del 1991 ressorgí el 2006 després del curt interludi propiciat per una amnistia (2005) amb una sèrie d’atemptats del Grup Salafista per a la Predicació i el Combat. Per la seva banda, el Marroc i Egipte continuaren reprimint amb gran duresa el fonamentalisme islamista, que tenia un seguiment considerable. Al continent americà, l’organització guerrillera més rellevant, las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC), responsable de nombrosos atemptats, segrestos i vinculada al narcotràfic, començà a donar signes d’esgotament el 2007 i el 2008 arran de la mort d’alguns dels principals dirigents i la política de duresa del president Uribe, que també aconseguí desarmar escamots d’ultradreta. A Mèxic, en canvi, els grups criminals organitzats vinculats al narcotràfic, responsables de més de 6.000 morts segrestos i extorsions (només el 2008), no apel·len a cap ideologia política, i per tant no poden ser considerats terroristes en sentit estricte. Els darrers anys, diversos conflictes on hi ha implicades organitzacions terroristes semblen haver entrat en una fase de neutralització, sigui exclusivament per mitjans militars o bé per un procés negociador de tipus en gran part polític (que no exclou, tanmateix, dosis variables de pressió militar o policial). En el primer cas cal esmentar, a més del colombià, el de Sri Lanka, on al maig del 2009, en una ofensiva amb milers de víctimes civils, l’exèrcit anorreà la guerrilla dels Tigres Tàmils d’Alliberament i aparentment posà fi a un conflicte que, tot i el caràcter eminentment local, ha provocat més de 70.000 morts des que esclatà els anys setanta del segle XX. L’altre conflicte terrorista ‘resolt’ exclusivament per la força és el de Txetxènia, on també a l’abril del 2009 el govern rus donà per acabada l’operació antiterrorista iniciada el 1999. Durant aquests deu anys, però, les víctimes civils a mans de l’exèrcit rus foren molt nombroses i posteriorment, a través del govern autònom presidit per R. Kodínov (2007), el Kremlin fou acusat d’instaurar indirectament un règim de terror a la república caucàsica, pràctiques que han estat posades com a exemple de l’anomenat terrorisme d’estat (violència organitzada des dels governs de manera encoberta per a neutralitzar o eliminar organitzacions dissidents, secessionistes, etc., tant si són terroristes com si no). En la categoria de conflictes que han entrat en una nova fase a partir de vies en gran part polítiques, cal esmentar el d’Irlanda del Nord, malgrat l’atemptat perpetrat el 2009 (el primer des del 1997) per una escissió de l’IRA; i el del Nepal, on el conflicte amb la guerrilla maoista —iniciat vers l’any 2000— provocà més de 10 000 morts i acabà, el 2008, amb l’enderrocament de la monarquia i l’entrada consensuada dels antics rebels al govern. Un conflicte que ha combinat ambdues aproximacions, aparentment sense resultats, és el que enfronta ETA amb l’estat espanyol, tot i la remarcable minva de la seva capacitat d’atemptar com a resultat de la pressió policial. Després d’accedir a la presidència dels EUA al gener del 2009, Barack Obama afavorí certs canvis en la política antiterrorista del seu predecessor George W.Bush. Plasmada especialment en la Patriot Act (renovada al març del 2006), aquesta política havia suscitat crítiques des de diversos fronts, tant per les nombroses baixes a l’Iraq, com per l’acusació de pràctica de tortures als centres de detenció destinats a terroristes i la retallada de llibertats. En accedir al càrrec, Obama continuà el replegament de tropes nord-americanes a l’Iraq, però hagué d’anunciar reforços a l’Afganistan a causa de l’augment de la insurgència en aquest país. Quant als centres de detenció, aprovà el tancament de Guantánamo i la transferència d’Abu Ghraib al govern iraquià, però considerà recuperar les polèmiques comissions militars que jutjaven sospitosos de terrorisme. A més de la violència en el sentit tradicional, des dels darrers anys del s. XX el terrorisme ha trobat a Internet un instrument de primer ordre gràcies a les facilitats de comunicació i informació que ofereix i a la capacitat d’introduir-se en els sistemes informàtics d’estats i empreses i pertorbar el funcionament normal de les infraestructures. El seu ús, a més, presenta avantatges, com ara una relativa manca de controls, la capacitat d’evadir-los, l’anonimat i les possibilitats d’ocultació. Per a referir-se a l’ús d’Internet amb aquests objectius, hom ha encunyat el terme ciberterrorisme. En la lluita antiterrorista actual, per tant, pesa cada cop més el desenvolupament de sistemes de cerca d’informació, descodificació, neutralització, etc.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...