Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic. Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics (com és ara l'escotisme i el suarisme)— cal destacar la de l’analogia de l'ens, la de la distinció entre essència i existència —establerta a partir de l’aristotelisme àrab—, la de la inintel·ligibilitat del singular —coherent amb el principi aristotèlic de la individuació per la matèria— i, en general, la de la primacia de l’intel·lectual per damunt, per exemple, de la voluntat. Tanmateix, hom sol distingir el tomisme del mateix Tomàs d’Aquino i el de la tradició posterior, ple de variades modalitats. Pel que fa al primer, cal destacar que l’ensenyament de sant Tomàs topà amb els tradicionalistes de París, que el 1277 aconseguiren que fossin prohibides algunes de les seves tesis. Quant al segon, cal remarcar que als segles XIII i XIV els seguidors de Tomàs no foren gaire nombrosos, i encara estigueren absorbits en polèmiques sobre la interpretació del mestre; al segle XV, però, són ja remarcables Johannes Capreolus (~1380-1444), també conegut com a Thomistarum princeps per la seva tasca de comentar i aclarir les doctrines tomistes, i l’aparició de l’edició prínceps de les obres de Tomàs (1497). El segle XVI, en què els tomistes, com els altres escolàstics, són menystinguts pels humanistes, és una època de real fecunditat: a Itàlia destaquen, entre altres, el cardenal Gaietà (Tommaso de Vio), que el papa delegà prop de Luter i que comentà la Summa theologica, i Silvestre de Ferrara; a la península Ibèrica, on el tomisme tingué una gran esplendor, Francisco de Vitoria i Domingo de Soto tractaren amb coratge sobre els problemes morals sorgits arran del descobriment d’Amèrica, alhora que Melchor Cano i Domingo Báñez contribuïren a la vitalitat de la doctrina tomista. Els esforços teològics de la Contrareforma recorren al tomisme, el qual, amb l’organització dels estudis eclesiàstics, fou vulgaritzat d’una manera sovint massa sincretista. Amb els teòlegs jesuïtes els tomistes entraren en interminables disputes sobre la predeterminació i la gràcia i la llibertat. Aparegueren aleshores també grans comentaris acadèmics, com el de Joan de Sant Tomàs (1589 - 1644), el dels carmelitans de Salamanca, el d’A.Goudin (1639 - 1695) i el de R.C.Billuart. Estimulat per l’encíclica de Lleó XIII Aeterni Patris Unigenitum (1879), tingué lloc un ressorgiment, anomenat “neotomisme”. Es multiplicaren els manuals “tomistes”, sovint inspirats en els comentadors de l’escolàstica tardana i àdhuc en Francisco Suárez. Enfront de la crisi modernista, al començament del segle XX ressorgí un tomisme acadèmic d’un rígid conservadorisme; però un doble moviment en modificà les orientacions: el de la Universitat de Lovaina, d’una banda, amb el cardenal Mercier i, d’altra banda, a França, el dels seguidors de Bergson. Jacques Maritain cercà, així mateix, de restaurar un tomisme capaç de fer-se present entre les filosofies contemporànies, i Étienne Gilson, destacat historiador de l’edat mitjana, oferí també una remarcable lectura del tomisme. En el context dels anys cinquanta, marcats per un cert existencialisme, hom destacà que la metafísica tomista de l’ésser ultrapassa, gràcies a la noció d’ésser com a acte expressament dissociat de l’essència, l’essencialisme que havia marcat la filosofia occidental. Alhora, hom comença d’aplicar el mètode històric a l’estudi dels texts de Tomàs d’Aquino. Entre els principals autors recents o contemporanis (tanmateix, amb inquietud històrica desigual), cal esmentar especialment M. Mandonnent, F. Marín-Sola, M. Grabmann, A. Gardeil, J. Maréchal, M.D. Chenu, Y. Congar, K. Rahner, J. de Finance, L.B. Geiger i E. Schillebeeckx.
El tomisme als Països Catalans
Als Països Catalans el tomisme fou introduït de bona hora sobretot per obra dels dominicans. Ramon Martí, condeixeble de Tomàs d’Aquino a París, en la seva Pugio fidei contra iudaeos, reprodueix sovint textualment la Summa contra gentes de Tomàs d’Aquino. Foren també plenament tomistes Ferrer i Bernat Trilla, successors de Tomàs en la càtedra de París. El segle XIV marca un període d’esplendor del tomisme català, amb figures capdavanteres com Vicent Ferrer, Bernat Oliver (que encapçalà una campanya antilul·liana) i Guiu Terrena, que és qui introdueix el tomisme dins l’orde carmelità. Cap al darrer terç del segle XV i al principi del XVI es produeix una important desclosa del tomisme, i de l'aristotelisme en general, al Principat, com ho proven les nombroses edicions d’obres de Tomàs d’Aquino, d’Albert Magne i d’Aristòtil, i l’existència de figures remarcables, com el valencià Pere Garcia, bisbe de Barcelona, Àngel Estanyol i d’altres. Cap a la segona meitat del segle XVI s’obre una època que hom anomena de la segona escolàstica i dins la qual el tomisme ocupa un lloc destacat. Joan Esteve Fenoll, mestre de Baltasar Gracián, és una de les figures decisives d’aquesta època. Els segles XVII i XVIII són marcats pel decandiment del pensament escolàstic i la lenta i difícil penetració dels nous corrents filosòfics i científics. Dins aquest panorama, el tomisme continua essent un dels corrents dominants, encara que tant la doctrina com el seu ensenyament es mantenen rígidament invariables. A la Universitat de Cervera els mestres de l’orde dominicà, defensors de la tradicció tomista, s’oposaren als intents dels jesuïtes d’introduir la física nova. Són de destacar els professors Tomàs Roig i Sebastià Pier, que continuà encara la polèmica antilul·liana dins la universitat. Bé que Baltasar Masdéu, professor a Cervera i a Itàlia, intentà una renovació, el tomisme decadent es mantingué fins a mitjan segle XIX, època en què s’inicià una revitalització escolàstica en general i del pensament tomista en particular, el qual, amb el nom de neotomisme, ha arribat fins a l’actualitat, amb figures tan importants com Joan B. Manyà, Bartomeu Xiberta i Jaume Bofill.