Les tècniques topogràfiques permeten d’elaborar els anomenats mapes topogràfics d’una porció de la superfície terrestre, que són les representacions gràfiques de les característiques físiques d’aquesta superfície. Aquests mapes permeten a qualsevol persona de conèixer el terreny representat amb tots els seus detalls naturals i artificials sense necessitat de veure'l realment. Quan el terreny representat té poca extensió, la seva representació gràfica és anomenada pla topogràfic . Per a l’elaboració d’aquestes representacions gràfiques, la topografia refereix totes les seves operacions a una sèrie de punts fonamentals que han estat fixats per operacions geodèsiques (geodèsia). Les principals aplicacions de la topografia són la navegació, tant la marítima com l’aèria, la construcció de canals i carreteres, les operacions militars, la determinació de les superfícies agràries, el cadastre, etc. Una de les operacions fonamentals per a qualsevol tasca topogràfica és la d’aixecament topogràfic, o simplement aixecament, que té per objecte determinar la posició relativa d’una sèrie de punts situats al terreny que hom vol representar, escollits prèviament. D’una manera general, hom pot dir que l’aixecament consta de dues fases: l’una serveix per a determinar la projecció horitzontal dels punts escollits sobre un pla que hom pren com a referència ( aixecament planimètric ), i l’altra dóna la distància vertical de cadascun d’aquests punts al mateix pla de referència ( aixecament altimètric ). En alguns casos hom determina simultàniament aquests dos paràmetres, i llavors hom en diu aixecament taquimètric . En les operacions d’aixecaments planimètrics, a més del pla de referència, hom ha d’utilitzar alguns punts la situació dels quals és perfectament determinada i als quals hom refereix les mesures. El conjunt d’aquests punts de referència constitueix una xarxa geodèsica. A cada país són determinades i assenyalades convenientment diverses xarxes geodèsiques, que es diferencien en el nombre de punts que contenen, cadascuna de les quals és destinada a un tipus determinat de tasca. Així, per a l’elaboració dels mapes de terrenys molt extensos hom fa servir la xarxa més gran, constituïda per una col·lecció de punts separats per distàncies de 30 a 70 km i que hom anomena triangulació . Una segona xarxa és constituïda pels punts de la triangulació més un altre conjunt de punts definits d’una manera aproximada pels centres del triangle que constitueixen la primera xarxa. Aquesta nova xarxa, dita de poligonació , en què els punts són separats per distàncies inferiors a 25 km, serveix com a referència per als aixecaments de plans de terrenys de dimensions regulars. De la mateixa manera, han estat definides altres xarxes, cada vegada amb un nombre més gran de punts, cadascuna de les quals conté les anteriors, per tal de poder descriure amb precisió els detalls de terrenys molt petits. Un cop fet l’aixecament d’un terreny, hom pot passar a la realització d’un pla d’aquest terreny. Per això hom elabora les dades obtingudes i les transforma en punts i línies sobre un paper d’acord amb unes normes establertes. Actualment hom ha millorat la precisió de les feines topogràfiques emprant els mètodes fotogramètrics, que no són sinó les mateixes tècniques clàssiques de mesura sobre fotografia aplicades als treballs topogràfics. La fotogrametria pot ésser terrestre o aèria: la primera se serveix de fotografies preses amb cambres situades als punts més elevats del terreny que hom estudia, i la segona se serveix de fotografies preses des d’un avió amb cambres especials muntades sobre l’estructura exterior. En aquest darrer cas hom pot obtenir ràpidament, i amb un cost relativament baix, un nombre elevat de fotografies que abasten globalment grans extensions de terreny i que després, amb l’ajut d’aparells especials, es converteixen en mapes i plans de precisió, els quals contenen tant l’aspecte planimètric com l’altimètric. L’aplicació de l’estereoscòpia a la fotogrametria també ha representat un altre avanç important: aquesta tècnica consisteix a efectuar amb unes cambres especials dues fotografies d’una mateixa porció de terreny des de dos punts separats per una petita distància; si després hom observa simultàniament ambdues fotografies amb un estereoscopi, obté una sensació de relleu. Si hom empra uns altres aparells, anomenats intercomparadors , és possible d’obtenir una sèrie de dades numèriques a partir de la comparació de les imatges que després serveixen per a la confecció de mapes i plans de la més alta precisió. Els instruments que hom empra per a efectuar els treballs de camp de topografia es poden dividir en dos grans grups: els simples i els composts. Els primers són aquells que serveixen per a resoldre els problemes elementals de topografia o que són part essencial dels segons; els instruments composts són aquells que serveixen per a efectuar operacions topogràfiques complexes o són constituïts per una combinació dels primers. Els instruments simples se subdivideixen en diversos tipus, segons la finalitat: n'hi ha uns que serveixen per a determinar rectes i plans horitzontals i verticals (com la plomada i els nivells), d’altres, per a determinar direccions (com l’alidada i els escaires), d’altres per a mesurar longituds directament (com els regles, les cintes i la cadena d’agrimensor) o indirectament (com els distanciòmetres) i uns altres per a mesurar l’angle de dues direccions (com els goniòmetres i els declinadors). Els instruments composts sempre tenen com a propòsit principal la mesura d’angles situats en plans horitzontals o en plans verticals, i, per tant, els instruments que els mesurin han de tenir unes propietats específiques adequades a cada cas. Els instruments que permeten de determinar els angles horitzontals són anomenats planimètrics , els que permeten de determinar els angles verticals altimètrics , i els que permeten de determinar tant els uns com els altres taquimètrics o universals . Són instruments planimètrics els azimutals i els teodolits; són altimètrics els nivells de pla visual fix, anomenats de visual obligada o equialtímetres (nivell d’aigua i nivell de miralls) i de pla visual lliure, inclinables un cert angle per sobre de l’horitzó (eclímetres i clisímetres); i són taquimètrics els cleps i els taquímetres en general. A més de tots aquests instruments, als gabinets tècnics hom empra també tota una sèrie d’instruments que serveixen tant per a facilitar l’elaboració, la còpia o la reducció dels mapes i plans, com per a simplificar els distints càlculs que cal efectuar amb les mesures preses al camp.
f
Geografia
topografia Mapa topogràfic de Catalunya del 1982
© Fototeca.cat
Tècnica que té per objecte determinar la forma i les dimensions d’un terreny o lloc de la superfície terrestre per representar-lo gràficament sobre un paper amb totes les seves particularitats.