trobar

m

Literatura

Terme utilitzat pels trobadors per a designar l’art de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música, i que després s’estengué a les altres llengües romàniques, vinculat semànticament amb el concepte retòric llatí de la inventio i, fonèticament, amb els trops o ampliacions del cant litúrgic cristià; aquest doble origen revela clarament l’autèntica gènesi de la poesia trobadoresca.

Ben aviat, els trobadors precisaren aquest concepte amb adjectius tendents a determinar diversos estils o diverses maneres de realitzar estilísticament la poesia. De les composicions que hom considerava senzilles i de fàcil comprensió (malgrat el gran fons de subtilesa i de retòrica que hi ha sempre en aquesta lírica) hom creu que pertanyien al trobar lèu, més o menys comparable al sermo levis o ornatus facilis dels tractadistes de retòrica. La poesia hermètica i fosca i de no fàcil comprensió era designada amb diverses expressions, sovint confoses i barrejades pels mateixos trobadors, que hom pot resumir en dos conceptes: el trobar clus (és a dir, clos, tancat), on les dificultats es troben en els conceptes, subtils i recargolats, que es caracteritza per l’ús de termes i frases fetes de to popular i obscè i un contingut dens i sovint moralitzador, el trobar ric, poesia filigranada, amb recercades dificultats versificatòries (rima rara i interna), al·literacions i sonoritats sense una especial originalitat del contingut. Aquestes dues escoles hermètiques s’oposaven a la senzillesa del trobar lèu en una conscient actitud per part dels trobadors, com resta ben palès en el famós debat entre Raimbaut d’Aurenga, a favor de la poesia hermètica, i Giraud de Bornelh, a favor de la poesia clara.