i literatura ucraïnesa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatura ucraïnesa

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura conreada en ucraïnès.

Els seus orígens, en vell eslau, corresponen al fons comú que hom té en compte també quan estudia la literatura russa. Aquests texts primitius són, però, més ucraïnesos per la terra on foren escrits i per l’esperit que hi reflecteixen. Cal referir-se a texts religiosos, sovint traduccions del grec —texts bíblics, patrístics, vides de sants (especialment dels monjos de les laures de Kíev), sermons, etc.—, al relat d’un pelegrinatge a Terra Santa del monjo Daniel (~1110) i també a texts profans, com la Poučenie (‘Ensenyament’) de Vladimir Monòmac als seus fills, la crònica anomenada de Nèstor (que arriba fins al 1110 i que fou continuada per altres cròniques fins a la fi del segle XIII) i literatura cavalleresca i feudal —l’obra més important, Slovo o polku Igorevi (‘Cançó de la host d’Igor’), poema de la fi del segle XII, conservat només en una defectuosa traducció russa del segle XVIII, canta l’expedició del príncep Igor contra els polovetsians—. Amb les invasions tàtares la literatura culta decaigué pràcticament fins al segle XIX, bé que Kíev continuà essent un centre d’influència cultural. Del 1491 data el primer llibre, un saltiri escrit en ucraïnès, i la Bíblia d’Ostrog fou impresa el 1580. La unió amb Roma (1596) produí abundant literatura religiosa de caire polèmic entre ortodoxos i catòlics —cal destacar sobretot les cartes del monjo Ivan Vyšens’kyj (~1550-1625)—. L’acadèmia de Kíev (1632) introduí un sistema d’ensenyament copiat dels jesuïtes, d’on sortí la literatura barroca tardana: drames acadèmics i intermedis, que floriren al costat d’un teatre popular rutè, que abandonà el primitiu caràcter religiós per donar entrada a trets profans i satírics. La producció de cròniques continuà també essent important durant tot el segle XVIII. A la fi d’aquest segle la llengua ucraïnesa fou fortament combatuda, tant per part polonesa com russa, situació que provocà reaccions de protesta entre els escriptors, com Hrehor Poletyka (1725-84), a qui hom atribueix una Istorija Russov, de caràcter nacionalista antimoscovita, i Hrehor Skovoroda (1722-94). Paral·lelament es desenvolupà una poesia popular, sobretot en mans dels kobzari, o cantors ambulants, i els banduristi, o tocadors de bandura. La temàtica és molt variada: nadales, cançons de Pasqua, de primavera, de sega, de noces, romanços i cançons de caire històric sobre les lluites dels cosacs contra els tàtars o l’aristocràcia polonesa, cançons de caire social, amoroses, balades, etc. No tingueren, però, cap influència decisiva en la literatura erudita fins al segle XIX. Per a una major comprensió de la literatura ucraïnesa cal tenir presents els fets històrics de la fi del segle XVIII, sobretot la partició d’Ucraïna: la part oriental, sota el domini rus, i la part occidental, essencialment la terra dels rutens, Galítzia, sota l’imperi austrohongarès (Ucraïna). La caiguda de l’estat ucraïnès coincideix amb el ressorgiment literari. La primera obra important de la literatura moderna ucraïnesa és la versió burlesca de l'Eneida (1798) d’Ivan Kotljarevs’kyj (1769-1838), on descriu les disputes entre els cosacs i llurs dirigents, en lloc de les disputes entre els troians i els déus. Escriví també Natalka Poltavka, que fou musicada posteriorment per a òpera per M. Lysenko. Al segle XIX l’activitat literària fou intensa; cal destacar, entre altres, els poetes Petro Artemovs’kyj-Hulak (1790-1866), Levko Borovykovs’kyj (1811-89) i Markijan Šaškevič (1811-43), primer poeta de la renaixença de Galítzia, i els narradors Hrygory Kvitka (1778-1843) i Evhen Hrebinka (1812-48). Però, per damunt de tots, sobresurt la figura de Taras Ševčenko, poeta nacional per antonomàsia, alhora que pintor, que en els seus poemes lírics i èpics protesta contra les injustícies polítiques i socials de la seva pàtria i canta, amb estil romàntic, el passat gloriós de la Ucraïna dels cosacs en la lluita per una pàtria lliure d’ocupadors estrangers. A la segona meitat del segle XIX el govern tsarista prohibí en dues ocasions (1863 i 1876) l’ús de la llengua ucraïnesa a la Ucraïna sotmesa a Rússia (la situació a Galítzia era diferent), però la literatura ucraïnesa en sorgí més enfortida. Després de Ševčenko cal esmentar Panko Kuliš (1819-1950), Stepan Rudans’kyj (1830-73) i Oleksander Konys’kyj (1836-1900), els poetes Iakiv Ščoholiv (1824-98) i Oleksander Pavlovyč (1803-65), etc. La prosa ucraïnesa descriu primerament la vida dels pagesos en la seva condició d’esclaus, tant abans de l’abolició de l’esclavitud com després —Marko Vovčok (1834-1918), Panas Myrnyj (1849-1920) i el dramaturg Ivan Tobilevič (1845-1907)—, la vida dels intel·lectuals dels pobles, clergues i seglars —Ivan Nečuj-Levyc'kyj (1838-1918) i Olga Kobyljans’ka (1863-1942)—, el naixement del moviment obrer a les regions petrolieres de Galítzia —Ivan Jakovlevič Franko (1856-1916)—, el proletariat dels pobles i els intel·lectuals revolucionaris de les ciutats —Volodymyr Vynnyčenko (1880-1951)—, etc. Les’ja Ukrajinka (1871-1913) tractà de les qüestions nacionals i sociopolítiques de la seva pàtria servint-se d’imatges de la Bíblia i de l’antiguitat clàssica, mentre que Mykhajlo Kocubyns’kyj (1864-1913) escriví sobre la revolució en el camp els anys 1905-1906. Els autors de la Ucraïna occidental i de l’emigració —el poeta líric Jevhen Malanžuk (1897-1968) i el novel·lista Ulas Samčuk (1905)— han descrit els fets del moviment nacionalista i de la guerra civil dels anys 1917-20. Hom pot esmentar encara narradors com Luka Demjan (1894), Oleksander Markuš (1891), Josyf Župan (1904), traduït a diverses llengües, etc. Els anys vint es formaren a la Ucraïna soviètica dos grups principals d’escriptors: els neoclàssics de Kíev, de tendències nacionalistes i parnassianes —Maksym Ryls’kyj (1895-1964), Juryj Klen-Burkhardt (1891-1947), etc—, i els poetes lírics de Khàrkiv, de tendències nacional-comunistes —Pavlo Grigor'evič Tyčina (1891-1967), Volodymyr Sosura (1898-1967), amb els prosistes Mykola Khvylovs’kyj (1893-1933), Juryj Janovs’kyj (1902- 1954), que cantaren el Romanticisme de les lluites revolucionàries i dels anys de ressorgiment—. Ambdós moviments foren desfets pel terror estalinista dels anys trenta, que liquidà físicament molts poetes i obligà la resta a seguir la línia del realisme socialista, és a dir, una literatura russòfila i adaptada als models soviètics, que no feia sinó propagar les idees del partit de Moscou: Oleksander Korničuk (1907-1972), Mykola Bazan (1909), etc. Després de la Segona Guerra Mundial la temàtica preferida fou la guerra, els partisans i la reconstrucció del país, en un estil patètic i heroic, com en les novel·les de Mjkhajlo Stel’makh, (1912), entre altres. Amb la desestalinització dels anys seixanta (a Ucraïna es convertí en desrussificació) aparegué una munió de joves poetes, que saberen expressar els interessos politicoculturals de llur pàtria: Vasyl’ Simonenko (1935-1963), Ivan Drač (1936), Vasyl’ Stus (1938), Igor Kalineč (1939) i Lina Kostenko (1930), entre altres. Molts d’ells foren perseguits i arrestats quan Brežnev reintroduí els mètodes estalinistes els anys setanta.

Col·laboració: 
OHor
Llegir més...