Hi ha dues menes d’ulls: els ulls composts i els ulls unitaris, propis dels cefalòpodes i dels vertebrats. Els ulls composts consten d’un cert nombre d’unitats visuals, anomenades omatidis, separades per pigment. La imatge de l’ull compost pot formar-se per juxtaposició, de manera que cada omatidi només rebi la imatge d’un tros molt petit del camp visual, i la imatge total resulta de la unió de totes les imatges parcials donades per cada omatidi, o per superposició, quan cada omatidi copsa la imatge de tot el camp visual, i així la imatge total resulta de la superposició de les imatges de cada omatidi. Els crustacis i insectes nocturns formen imatges per superposició, mentre que els diürns ho fan per juxtaposició. Els ulls unitaris dels vertebrats consten, bàsicament, d’uns dispositius d’enfocament formats per una lent, anomenada cristal·lí, una membrana transparent, la còrnia, i uns medis aquosos diòptrics. Tots aquests dispositius fan que la llum, després d’haver travessat una capa de neurones sensitives, incideixi sobre una capa de cèl·lules fotosensibles, la retina, on es forma la imatge. Aquesta imatge és transmesa per impulsos elèctrics a la capa de neurones sensitives els àxons de les quals formen el nervi òptic, que va als centres d’interpretació visual.
La retina pot tenir dos tipus de cèl·lules, els cons i els bastons; les primeres són sensibles a la intensitat de la llum, per la qual cosa són útils durant el dia i permeten la visió dels colors, i les segones, aptes per a la visió amb poca llum, són utilitzades preferentment quan hi ha poca claror i només detecten el blanc, el negre i els diversos tons de gris. També hi ha un cos ciliar, format per un múscul que fa variar la curvatura del cristal·lí segons la distància a què és l’objecte, bé que en els peixos aquest cos és substituït per un múscul que fa que el cristal·lí avanci o reculi dins la cambra de l’ull. A part, hi ha un diafragma muscular, l'iris, que fa que hi entri més o menys claror, i uns òrgans accessoris, sobretot en els vertebrats terrestres, com ara les parpelles, les glàndules lacrimals i fins i tot les celles, que protegeixen l’ull i n'eviten la dessecació.
Recreació de com la llum impressiona els ulls
L’ull dels cefalòpodes és molt semblant a l’ull dels vertebrats, però és de visió directa, és a dir, la llum que incideix a la retina ho fa sense travessar la capa de neurones sensitives, ja que aquestes són situades per sota de la retina. L’ull de l’home, compost pel globus ocular i els annexos, té forma d’una esfera lleugerament aplanada, d’uns 24 mm de diàmetre; és un òrgan parió, situat dintre la cavitat orbitària de la cara. El globus ocular és format per tres capes, disposades de fora a dins. En primer lloc hi ha l’escleròtica i la còrnia, que formen la capa fibrosa més externa. A l'escleròtica, de color blanc, s’insereixen els músculs extrínsecs de l’ull. La còrnia, situada en el pol anterior de l’ull, és clara i transparent, té forma esfèrica i permet el pas dels raigs lluminosos. En segon lloc hi ha l'úvea, capa musculovascular que comprèn la coroide, el múscul i els processos ciliars i l’iris. La coroide, formada per teixit conjuntiu amb nombroses cèl·lules pigmentàries i vasos sanguinis, intervé en la nutrició de l’ull i en la formació dels humors. L'iris és una membrana de color, de forma circular, que penja entre la còrnia i el cristal·lí separant les cambres anterior i posterior de l’ull, ocupades ambdues per l’humor aquós; l’orifici central de l’iris, d’obertura variable, és anomenat pupil·la.
En tercer lloc, i recobrint totalment l’úvea per dins, hi ha la retina, òrgan sensorial de l’ull que representa una veritable expansió del nervi òptic. Mitjançant l’oftalmoscopi hom pot apreciar en el fons de l’ull, a la retina posterior, la fòvea central, depressió central on l’agudesa visual és màxima, i la papil·la òptica, punt cec pel qual el nervi òptic travessa l’escleròtica. A l’interior del globus hi ha el cristal·lí, cos lenticular biconvex, transparent, suspès a la part anterior de l’ull entre les cambres aquoses, i el cos vitri, que té per funció enfocar els raigs de manera que formin una imatge perfecta sobre la retina. L’ull és irrigat per branques de l’artèria oftàlmica i innervat per fibres sensitives, branques de l’oftàlmic, i motores parasimpàtiques i simpàtiques. Els annexos de l’ull, conjunt d’estructures en relació morfològica i funcional d’aquest, són l’aparell lacrimal, la conjuntiva, les celles, les parpelles, la càpsula de Tenon (fina membrana serosa que recobreix l’escleròtica i els músculs extrínsecs) i els músculs que donen mobilitat a l’ull, és a dir, els quatre rectes (superior, inferior, extern i intern), l’oblic major, l’oblic menor i l’elevador de la parpella superior.