És el principal metabòlit de les proteïnes, i és excretat per l’orina a raó de 30 grams per dia en els individus humans adults. Des d’un punt de vista històric, té una gran importància, puix que la seva síntesi, efectuada per F.Wöhler l’any 1828 per escalfament del cianat amònic:
quan ja era coneguda la natura metabòlica de la urea, representà l’inici del descrèdit de la teoria de la força vital i marcà l’inici de la recerca sistemàtica en el camp de la síntesi orgànica. La urea es presenta en forma de cristalls blancs, gairebé inodors i de gust salí, solubles en aigua, alcohol i benzè, i insolubles en èter i cloroform, que es fonen a 135°C i es descomponen abans de bullir. Hom l’obté industrialment per hidròlisi parcial de la cianamida o per reacció a alta temperatura i a pressió del diòxid de carboni i l’amoníac líquids. Té aplicació en síntesi orgànica (àcid barbitúric, biuret), en la preparació de la hidrazina i l’àcid sulfamídic, com a fertilitzant i aliment per al bestiar, en la preparació de plàstics i en separacions analítiques.