i veguer | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

veguer

substantiu masculím
Dret dels Països Catalans    Història del dret
història del dret català hist dr cat
Al Principat de Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la corona o d’una baronia en una demarcació, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa; el càrrec tingué l’origen en el primitiu de vicari, equivalent a substitut, lloctinent o representant.

Des del s X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons. A l’inici del s XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la corona. L’estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi; el veguer havia de jurar el càrrec en presència del bisbe; no podia posar sotsveguers sinó en els llocs on ja n'hi hagués haguts d’antic, era obligat a escollir els seus servidors entre persones de bona fama i de bons costums, havia d’administrar la justícia gratuïtament, no podia tramitar cap procés ni aplicar turment sense intervenció de jutge o assessor o bé per especial manament del rei, i tant en les hosts i cavalcades com en l’administració de justícia no podia intervenir en territoris de l’Església o de barons sinó només en casos de procés de pau i treva, falliment de justícia o fadiga de dret en el senyor d’un feu. El mateix Jaume I, en la cort solemne de l’any 1261, disposà que els veguers de Barcelona havien de prendre consell dels consellers de la ciutat, deixant, però, a bon salvament l’obediència deguda al rei. Pere II ratificà l’organització institucional dels veguers en la cort de Barcelona de l’any 1283, i reiterà que només hi podia haver un veguer dins cada vegueria; ensems decretà la fórmula del jurament que havien de fer en possessionar-se del càrrec; en aquesta fórmula són continguts els deures i les atribucions dels veguers, on, a més de les indicades més amunt, se l’obligava a no atorgar guiatges en casos d’homicidi o ferides sense el consentiment dels amics de l’occit o del mateix perjudicat, a no deixar en llibertat els lladres i altres malfactors i a perseguir els ensabatats (valdesos) i altres heretges. Alfons II, a la cort general de Montsó de l’any 1289, afegí al jurament dels veguers de tenir especial justícia a tothom i en tots els fets, de no jutjar ni procedir en causes ni plets sense la intervenció del jutge o assessor i de respectar els costums dels llocs i els bons usos i les llibertats atorgats a nobles, cavallers, religiosos, ciutadans, viles i a tota mena de persones; per pragmàtica del mateix any, concedia al veguer de Barcelona la facultat de posar el veguer del Vallès i d’autoritzar als saigs i oficials d’aquella vegueria de poder-se introduir en la vallesana. Jaume II, en la cort de Barcelona del 1291, per donar solemnitat i exemplaritat a la presa de possessió dels veguers, disposà que llur jurament davant el bisbe fos fet en públic i fos anunciat uns quants dies abans amb crides. El mateix Jaume II, en la cort de Barcelona de l’any 1321, delimità la jurisdicció subsidiària dels veguers en terres de baró, i fixà que els termes dels castells havien de formar part d’una sola vegueria, entenent-se que serien íntegrament d’aquella on hi hagués el castell. Des del s XIV la jurisdicció i les funcions del veguer restaren ben sistematitzades: funció delegada del rei, que el nomenava lliurement, jurisdicció dins la demarcació de la vegueria en tota la seva plenitud, exclosos els territoris baronials, jurisdicció subsidiària en territoris de l’Església o de baró, en el comptats casos d’aplicació de l’usatge Princeps namque, processos de foragitament de pau i treva, falliment de justícia o fadiga de dret del senyor del feu i en l’enregistrament de la insinuació de les donacions que necessitaven aquest requisit, ni que fossin fetes fora de la jurisdicció reial; en l’administració de justícia, intervenció necessària de jutge o assessor, i nomenament per part del mateix veguer dels jutges ordinaris, escrivans, saigs, nuncis o corredors de la seva cort. Podia actuar en territori de baró sempre que aquest hi consentís o reclamés la seva intervenció. En possessionar-se del càrrec li calia donar fermances. Alfons III, en la cort de Montblanc de l’any 1333, per tal d’assegurar la imparcialitat dels veguers, disposà que el càrrec no es podia donar a cap natural o resident de la mateixa vegueria. Però en l’avenir hom deixà de complir aquesta constitució ben sovint. Una pragmàtica de Pere III de l’any 1352 imposà als veguers el deure de residir dins llur jurisdicció i de presentar-se a exercir llur funció a la cort respectiva en tots els dies no feriats. Ferran II manà que els càrrecs de veguer i de sotsveguer fossin donats a persones d’honor, i Felip I (II de Castella), a la cort de Barcelona de l’any 1564, disposà que el càrrec fos proveït en persones principals, potents i de bon llinatge, vida i fama. El càrrec de veguer fou suprimit pel decret de Nova Planta (1716), i les seves atribucions, bé que no del tot, foren preses pels corregidors.

Col·laboració: 
JMPG
Llegir més...