Els desequilibris tèrmics entre uns llocs i uns altres provoquen diferències de pressió atmosfèrica, les quals produeixen els vents. Així es desencadena un flux d’aire des de les pressions altes cap a les baixes, amb tendència a seguir la direcció del gradient de pressió. Els gradients forts de pressió, que hom representa en els mapes meteorològics amb isòbares molt pròximes, ocasionen vents forts, mentre que allà on el gradient de pressió és petit, i per tant les isòbares es mostren molt allunyades entre elles, els vents són fluixos. Les calmes esdevenen en aquelles àrees on no hi ha diferències de pressió atmosfèrica, especialment al centre dels anticiclons. Els vents seguirien exactament la direcció del gradient de pressió si la Terra no girés sobre el seu eix; però com que no és així, sobre el vent actua una altra força, la força de Coriolis, la qual tendeix a desviar cap a la dreta, a l’hemisferi nord, la trajectòria del vent (acceleració de Coriolis). A l’hemisferi sud es produeix una desviació similar de la seva trajectòria, però cap a l’esquerra. La força de Coriolis és absent a l’equador, però augmenta progressivament cap als pols. El vent ideal, que esdevé de l’equilibri entre la força del gradient de pressió i la de Coriolis, és anomenat vent geostròfic. En general, quan les isòbares són rectes, i en latituds altes, el vent flueix paral·lelament a les isòbares, de tal manera que, a l’hemisferi nord, deixa les baixes pressions a l’esquerra i les altes a la dreta (llei de Buys Ballot), mentre que esdevé al contrari a l’hemisferi sud. Així, doncs, a l’hemisferi nord els vents es mouen en sentit contrari a les agulles del rellotge en règim ciclònic, i en el sentit d’aquestes en situació anticiclònica. A l’hemisferi sud aquest esquema és totalment oposat. Aquesta situació ideal no s’acompleix exactament prop de la superfície de la Terra, on encara actuen altres forces que modifiquen la direcció del vent; són les forces de fregament de l’aire amb el sòl, que actuen de tal manera que contraresten en part la força de Coriolis i eviten que el vent flueixi paral·lelament a les isòbares. En lloc d’això, el vent bufa obliquament a través de les isòbares, i forma amb aquestes un angle entre 20° i 45°, segons les característiques del terreny. A ambdós hemisferis, els vents superficials es dirigeixen en l’àrea ciclònica cap al centre, i per això l’aire és convergent a la part central i ha d’ascendir. A l’àrea anticiclònica, al contrari, els vents superficials es dirigeixen cap a fora, la qual cosa representa un flux d’aire divergent que va acompanyat d’un enfonsament (subsidència) de l’aire del centre de l’anticicló, que reemplaça el que es desplaça cap a fora. Per a poder descriure el vent, cal indicar-ne dues magnituds: la direcció i la velocitat. La direcció és determinada fàcilment per mitjà del penell. Hom pren com a direcció del vent aquella d’on procedeix. Generalment són utilitzats els punts cardinals. Així, doncs, un vent de l’est vol dir que ve de l’est i es dirigeix cap a l’oest. És corrent, en els distints països, de denominar amb noms concrets els vents que bufen dels punts cardinals. Als Països Catalans els vents són coneguts amb els següents noms: tramuntana el vent del nord, gregal el del nord-est, llevant el de l’est, xaloc el del sud-est, migjorn el del sud, llebeig (o garbí) el del sud-oest, ponent el de l’oest i mestral el del nord-oest. En meteorologia hom sol expressar la direcció dels vents amb major exactitud en graus, de tal manera que, per conveni, 90°, 180°, 270° i 360° són, respectivament, est, sud, oest i nord. 0° només és utilitzat per a indicar calma. La força o velocitat del vent en superfície és mesurada per mitjà de l'anemòmetre. Per a determinar la velocitat del vent en l’altura, hom utilitza els balons pilots (sondatge atmosfèric). Durant molt de temps ha estat utilitzada una escala numèrica per a determinar la força del vent, coneguda com a escala dels vents de Beaufort, que és constituïda per números que van del 0 al 12, a cadascun dels quals hom associa observacions corrents que permeten d’identificar fàcilment el valor de la força del vent. Actualment, l’escala de Beaufort ha estat reemplaçada en meteorologia per una determinació directa de la velocitat del vent en nusos, milles per hora o metres per segon. En climatologia és freqüent l’ús de la rosa dels vents per a resumir les observacions de vent recollides durant un període de temps llarg. En una primera aproximació, hom pot suposar la Terra dividida en una sèrie de zones amb vents predominats. Entre els 5° S i els 5° N de latitud és localitzada la zona equatorial de calmes. Situada al centre d’un cinturó de baixes pressions, provocades per l’intens escalfament del sòl, aquesta zona no té gradients forts de pressió capaços de produir un flux de vents persistents. Les calmes prevalen en una tercera part del temps. Al N i al S de la zona de calmes equatorials, concretament entre els 5° i els 30° de latitud, hi ha els cinturons de vents alisis. A l’hemisferi nord els alisis són vents predominantment del NE, puix que l’aire que es mou cap al S, des de les altes pressions subtropicals a les baixes pressions equatorials, és desviat per la força de Coriolis i bufa cap al SW. A l’hemisferi sud els alisis són vents del sud-est. Entre els 30° i 35°, tant al N com al S, hi ha els anomenats cinturons subtropicals de calmes, que coincideixen amb el cinturó subtropical d’altes pressions. En aquesta zona l’aire davalla dels alts nivells de l’atmosfera, i les calmes predominen fins a una quarta part del temps. Per damunt d’aquestes latituds, entre 35° i 60°, tant al N com al S, hi ha el cinturó dels vents de l’oest; són vents predominantment del SW, puix que la força de Coriolis obliga l’aire a bufar cap a aquesta direcció quan es dirigeix, des de les altes pressions subtropicals, als ciclons subpolars. Finalment, ha estat descrit també un sistema de vents anomenats sovint vents polars de l’est, característic de les latituds molt altes. Cal dir que aquests sistemes de vents són esquematitzacions de tipus planetari, per a períodes llargs de temps. Els vents de superfície descrits es refereixen només a una capa superficial de l’aire d’uns 1 000 m de gruix. A la resta de la troposfera, gràcies als radiosondatges, hom ha pogut conèixer dos sistemes de vents dominants. L’un és el sistema de vents de l’oest (westerlies), que bufen en un circuit complet al voltant de la Terra des de la latitud de 20° fins a gairebé els pols. L’altre, a les latituds baixes, és el sistema de vents equatorials de l’est (esterlies). A la zona dels vents de l’oest, hi ha estretes bandes en les quals el vent aconsegueix grans velocitats (de 300 a 400 km/h); es tracta de l’anomenat corrent en jet (jetstream). Algunes situacions locals favorables poden generar vents locals, més lligats a l’estructura del terreny que no pas als sistemes de pressions a gran escala. Així, a les zones costaneres hi ha la brisa terrestre i la brisa marina, originades pel distint escalfament entre la terra i el mar. Els vents de muntanya i els de les valls són produïts pel distint escalfament entre els vessants de la muntanya i les valls. També cal esmentar els vents de drenatge o vents catabàtics, en els quals l’aire fred es desplaça, per la influència de la gravetat, de les regions més altes a les més baixes. Finalment, un altre tipus important de vents locals és el conegut amb el nom de föhn.
m
Geografia
Meteorologia