El seu desenvolupament en les distintes regions presenta característiques i duració variables. Cal distingir-ne dues formes: la cursiva i la minúscula, ambdues derivades de l’escriptura comuna nova del Baix Imperi Romà. No fou fins a la segona meitat del s. VII que començà a caracteritzar-se, a la fi del domini visigòtic, i a distingir-se de les escriptures usades en altres regnes germànics. La cursiva visigòtica derivà els seus principals elements distintius dels nexes produïts per la velocitat, els quals, en perdre rapidesa, restaren fixats com a parts essencials de certes lletres i formes cal·ligràfiques. Alguns caràcters diferencials ja apareixen en les pissarres salmantines més tardanes, en algunes notes marginals de còdexs d’època visigòtica i en uns pocs documents de pergamí descoberts recentment a l’Arxivo Histórico Nacional de Madrid. En tots els casos es tracta de testimonis molt variats d’escriptures personals usades abans de la invasió àrab. Com que els còdexs i els pergamins citats són de procedència del nord-est de l’àrea visigòtica, és molt probable que aquesta escriptura es formés a les terres que havien d’integrar després Catalunya. A partir de la conquesta cristiana de la península Ibèrica s’anà fixant aquesta cursiva, menys ràpida i espontània, en tres branques: la primera coneguda es pot anomenar astur-lleonesa (n'és el testimoni més antic un diploma del rei Silo, del 775), i perdura fins el s. X; una altra branca fou d’ús corrent fins al començ del s. IX en les regions catalana (documents d’Urgell) i narbonesa; i la tercera tingué una vida llarga entre els mossàrabs del centre i el sud de la Península, almenys fins al s. XII, de la qual només es coneixen exemples en notes i afegits de còdexs. Les característiques d’aquestes branques de cursiva són diverses. En general conserven certes abreviatures i altres elements del ductus primitiu, així com nexes diversos del s. VII. La branca meridional assolí un aspecte força més complicat i convencional. En els documents astur-lleonesos és típic, entre altres, el nexe it; en les tres branques apareix sovint la a (en nexe) i la u (sense nexe) penjades o altes; també apareix un traç petit horitzontal a la base de c i e. La minúscula visigòtica ofereix una unitat major que la cursiva. Deriva de la minúscula cal·ligràfica romana tardana, dita també semiuncial, amb mescla d’alguna lletra uncial (la g oberta a la dreta i amb cua gairebé vertical) i altres, de la cursiva (a oberta, e alta amb nexe, I alta segons els casos, r sovint punxeguda, t amb un primer traç arrodonit). Les variants que permeten una certa localització regional consisteixen més que res en l’amplada de les lletres i en el gruix de la ploma i els contrasts que produeix (tipus andalús i toledà); una lleugera irregularitat i de vegades inclinació cap a l’esquerra (tipus narbonès i català), i uniformitat i finor de traços en els regnes del nord i el nord-oest de la península, on la minúscula visigòtica ateny la seva perfecció característica. La minúscula dels còdexs influí molt en la cursiva dels documents a partir del s. IX, fins a substituir-la pràcticament al s. X. En els documents i còdexs de la Narbonesa l’escriptura visigòtica fou desbancada per la carolina al començ del s. IX; quelcom més tard desaparegué també dels comtats catalans, on romangueren només algunes reminiscències fins els primers anys del s. X. En canvi, la visigòtica restà com a escriptura nacional en els regnes del nord-oest fins a la fi del s. XI i el començ del XII, quan fou suplantada per la carolina o minúscula internacional. La perduració de la visigòtica fins als s. XII i XIII a Galícia i Portugal, com també entre els mossàrabs toledans i els del sud de la península Ibèrica fins al s. XIV, és un fet constatat recentment. Les abreviatures de l’escriptura visigòtica són en general per contracció, és a dir, per la supressió de les vocals intermèdies. Són característiques algunes abreviatures i signes d’elisió, que s’aparten dels usos de la resta d’Europa. Així, aum ( Y autem), nsr ( Y noster), srl ( Y Srahel, per Israel), Ihrslm ( Y Ierusalem), etc; un punt i coma o una petita s en exponent per a -us final; un petit traç, com una s penjada sota la lletra, per al final en -is; la ratlleta doble o bé ratlla i punt al damunt per a elidir lletres intermèdies, i en especial la -m final; per s’abreuja amb un traç anterior penjant, que s’assembla a l’abreviatura de pro continental, etc. Per als copistes que no coneixien prou bé les peculiaritats de la visigòtica eren un motiu constant de confusió les I altes, cregudes l, les a per u i viceversa, el per tingut per pro. L’ortografia és en general més correcta que la contemporània merovíngia, encara que algunes peculiaritats (com l’excés de mots amb h indeguda, qu- per c-, etc) ajuden a reconèixer l’origen dels còdexs visigòtics i dels models visigòtics de còpies posteriors en altres tipus d’escriptures continentals.
f
Escriptura i paleografia
escriptura visigòtica carolina en un còdex gironí de la Collectio Canonum Hispana (~980)
© Fototeca.cat
Escriptura llatina usada en els territoris que formaren l’antic regne visigòtic.