Tècnicament, ha d’ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica, perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència. En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gal·licans i cèltics. Probablement cal posar l’origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l’ofici, i fins i tot d’alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del s IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial. Molts dels seus texts potser també depenen de les recopilacions litúrgiques fetes als principals centres culturals de Provença tot al llarg del s V. La reorganització litúrgica promoguda per Cesari d’Arle (mort el 543), nomenat pel papa Símmac, l’any 514, vicari papal d’Hispània, plasmada principalment al concili d’Agde de l’any 506, degué també influir molt en la seva formació. Fou al concili IV de Toledo, de l’any 633, presidit per Isidor de Sevilla, on el ritu hispànic obtingué la configuració definitiva, la qual ha pervingut gairebé només a través dels llibres litúrgics organitzats durant l’episcopat de l’arquebisbe Julià de Toledo (680-90), del qual hom sap que féu una recensió del Liber missarum i de l’oracional festiu de l’ofici. Pels testimoniatges literaris de l’època, consta que, en la redacció dels seus texts, contribuïren principalment els bisbes Just d’Urgell (mort després del 546), Pere de Lleida (s VI?), Leandre de Sevilla (mort el 600), Conanci de Palència (mort el 639) i els bisbes toledans Eugeni (mort el 651), Ildefons (mort el 667) i Julià (mort el 690). És característic del ritu visigòtic, en la celebració eucarística, haver conservat l’ús de tres lectures, fer recitar els díptics i donar la pau abans del cànon i presentar aquest últim dividit en quatre fórmules, tres de les quals varien a cada celebració de l’any litúrgic. Tot això, però, també es troba en els llibres litúrgics que han pervingut dels ritus gal·licà i cèltic. L’ofici diví hispànic presenta un esquema força arcaic, sense influències de tipus monàstic, gairebé sempre només format per les matines i les vespres, en les quals hom usa una gran quantitat de càntics bíblics, d’himnes i de col·lectes de salms i de conclusió de l’ofici. Els principals llibres del ritu hispànic són, per a la celebració de la missa, el Liber commicus, que conté les lectures, i el Liber missarum o Manuale, on hi ha reunides les oracions sacerdotals. En l’ofici, a més del Liber psalmorum, el Liber canticorum i el Liber hymnorum, hom usà també el Liber orationum de festivitatibus i el Liber orationum psalmographus quan les col·lectes de salms no s’han intercalat entre els salms. Els cants de la missa i de l’ofici es troben reunits al Liber antiphonarium, els ordres de l’administració dels sagraments i dels sagramentals, al Liber ordinum, i les hores de l’ofici pròpies dels monjos, al Liber horarum. Existeix també el Liber sermonum, per a facilitar la predicació, i el Passionarium, que conté les actes dels màrtirs que cal llegir a l’ofici matinal i a la missa. Finalment, al Liber misticus hi ha reunits ordenadament tots els texts necessaris per a la celebració de l’ofici i de la missa de les diverses festivitats, segons l’ordre de l’any litúrgic i del calendari. A la Narbonesa, com a conseqüència de les lluites originades per la qüestió adopcionista i la seva progressiva incorporació eclesiàstica al regne franc, els capdavanters de la qual foren Benet d’Aniana i l’arquebisbe Nebridi de Narbona, el ritu hispànic, a la fi del s VIII, fou substituït per la litúrgia romanofranca. Semblantment succeí als bisbats catalans a mesura que s’integraven políticament i eclesiàsticament al poder carolingi, els primers decennis del s IX. El ritu hispànic fou suprimit del tot en la celebració de la missa i de l’ofici, però influí molt en la confecció dels nous ordres dels sagraments i dels sagramentals propis dels bisbats d’ambdues bandes dels Pirineus, fets a Narbona entorn de l’any 800. A la fi del s XI, per influència del papa Gregori VII, la litúrgia visigòtica fou suprimida als regnes d’Aragó, de Navarra i de Castella-Lleó. La progressiva incorporació de les zones àrabs de la meitat meridional de la península als regnes cristians del nord la féu desaparèixer de les comunitats cristianes de la resta de la península, fins a restar, per causes no ben conegudes, només en algunes parròquies de Toledo. El cardenal Cisneros, els anys 1500 i 1502, publicà la primera edició impresa del missal i del breviari hispànics, les quals edicions foren preparades pel canonge toledà Alfonso Ortiz. En la seva composició, Ortiz utilitzà les fonts manuscrites pròpies de la parròquia de Santa Justa i Santa Rufina de Toledo, les quals en part no concorden amb la resta dels manuscrits conservats. L’origen d’aquesta recensió resta obscur, i alguns han volgut veure-hi la tradició litúrgica pròpia d’alguna església de la Bètica. Es conserven tres manuscrits de ritu hispànic escrits a Catalunya: són l’oracional festiu de Verona, procedent de Tarragona i escrit entorn de l’any 700, el fragment del Liber psalmorum, amb col·lectes de salms, del principi del s IX, i un fragment d’oracional festiu de Barcelona, de la mateixa època. Una comissió d’experts, presidida per Jordi Pinell, dugué a terme una tasca de revisió de la litúrgia visigòtica, que donà com a fruit, el 1991, la publicació, a càrrec de l’arquebisbat de Toledo, dels següents llibres litúrgics: Missale hispano-mozarabicum, Liber commicus, Liber offerentium i Oferencio.
f
Cristianisme