La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix. L’obertura maxil·lar, relativament més petita que en [a], l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes. També el formant faringi presenta un marge d’oscil·lació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular. La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en silenci. Acústicament, mostra un primer formant que va des de 300 a 570 cicles per segon, mentre que el segon es dona entre freqüències de 850 i 1.750. Això el converteix en un fonema de localització medial dins el sistema i susceptible d’unes modificacions ben variables, que sovint poden produir interferències, sobretot amb el fonema |a|.
f
Fonètica i fonologia