Procediment primitiu d’estampació nascut a l’Orient arran del descobriment del paper a la Xina, el Musée du Louvre conserva la xilografia més antiga (s. VIII), procedent del Turquestan xinès, que representa el Buda assegut, gravada en salze. Les primeres xilografies europees (s. XIV), gravades a fil ( gravat a fil), emprades per a jocs de naips, estampes religioses, tabularis, etc, prepararen l’adveniment dels tipus mòbils ( tipografia). La majoria d’artistes del Renaixement (A. Dürer, L. Cranach, A. Altdorfer, etc.) en feren un mitjà important de llur realització artística. Hom atribueix a L. Cranach el procediment xilogràfic dit de camafeu, que aconsegueix clarobscurs a base de superposar dues planxes o més per a un mateix gravat. Al segle XVIII hom introduí el gravat a testa, que permet traços d’una gran precisió i minuciositat. Entre els artistes moderns que han conreat aquest art cal esmentar P.Gauguin, E.Munch, F.Vallotton, K.Kollwitz, E.Nolde, etc.
Al segle XV els Països Catalans s’incorporaren al nou corrent europeu d’estampar sobre paper els motlles de fusta gravada ex professo per a obtenir diversos exemplars d’una mateixa imatge. Apareix així la xilografia en forma d’estampes religioses, jocs de cartes, il·lustracions de llibres, llunaris, calendaris, sèries amb signes zodiacals i, més tard, goigs, auques, jocs de l’oca, loteries, plecs de canya i cordill, exlibris, etc. dels segles XV al XVIII la temàtica és eminentment religiosa, per raó de l’evolució cultural de l’època i de les dificultats d’editar estampes profanes sota la vigilància inquisitorial. La competència estrangera es féu sentir ben aviat amb els privilegis d’importació concedits a països com Flandes, França, Itàlia i Alemanya; per això, els artistes de Barcelona —ja l’any 1504— demanaren al Consell de Cent que impedís aquestes llicències, “causa de la ruïna de l’ofici”. Les estampes xilogràfiques isolades conegudes de més antiguitat pertanyen a l’abadia de Montserrat. Entre els llibres publicats als Països Catalans que contenen il·lustracions xilogràfiques importants cal esmentar Constitucions de Catalunya (Barcelona 1495), Llibre de les dones (Barcelona 1495), Regiment de la cosa pública (València 1499), Llibre del consolat tractant dels fets marítims (Barcelona 1502), Arbor scientiae (Barcelona 1505) i Vita Christi (València 1513). La publicació d’estampes al país produí un fenomen de continuïtat generador de veritables dinasties de xilògrafs i d’editorials, com la casa Guasp de Palma, la Piferrer i l’Estivill de Barcelona, els gravadors Abadal de Moià i Manresa, Baltasar Talamantes de València i les cases Carreras, Bro i Oliva de Girona, Porxe de Reus, etc. La xilografia romàntica catalana és representada, principalment, per Miquel Torner i Germà. De la generació realista sobresurt Josep Noguera, pertanyent a una família de llarga dedicació a l’ofici. Durant els darrers anys del segle XIX destacaren Celestí Sadurní, F.X. Brangulí, Pere Mullor i Enric Gómez Polo, l’activitat dels quals estigué molt lligada a l’auge de les publicacions il·lustrades. Han protagonitzat la recuperació contemporània de la xilografia Joaquim Torres Garcia, Enric C. Ricart, Josep Obiols, Antoni Ollé i Pinell, Ricard Marlet i, a la postguerra, Antoni Gelabert, entre d’altres.