i art xinès | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

art xinès

Art
Vas xinès de l’època ming
© Fototeca.cat
art art
Art propi de la Xina.

L’origen de la cultura xinesa se situa a la vall del Huang He. Els pobles yao i we en marquen l’inici (mil·lennis tercer i segon aC) a Yangshao. El contacte amb els pobles de les estepes de l’Àsia septentrional i central hi introduí l’art del jade i de la talla d’eines i armes: hom hi aplicà, com a ornament, les pedres precioses en forma de ronyó, i no trigaren a rebre el caràcter eticofilosòfic de la noblesa supraterrenal, especialment quan fou conegut l’art de la fosa del bronze (al principi de la dinastia shang, al segon mil·lenni). Ultra armes, hom fonia monedes, joiells i, sobretot, vasos cultuals, relacionats amb el culte als avantpassats: n'hi ha més de divuit formes bàsiques, i ara com ara ja n'han estat trobats més de 10.000 originals, tots dels últims 1.500 anys aC.

El jade era utilitzat per a fer instruments astrològics, objectes cultuals i peces d’ornament. La seda, teixida ja al segon mil·lenni aC, en formes d’una gran complexitat de color, fou aviat usada com a matèria pictòrica; els grans filòsofs dels s. VI-III aC marcaren l’esperit artístic de l’art pictòric amb els trets que encara ara el configuren. Fou unificada l’escriptura, que passà a categoria d’art, puix que la tècnica del pinzell l’emparentava amb la pintura. Aquest pas fou posible, bàsicament, mercès a la descoberta del paper, com a complement de la seda, que era molt més cara. Aquesta època de guerres i desordres polítics preparà el temps de la primera gran desclosa cultural (del 206 aC al 220 dC, sota la dinastia han).

El tercer art pictòric fou la laca: mobles, estris domèstics, copes, objectes de toaleta i d’altres eren envernissats artísticament amb laca vermella i negra, a base d’adornaments llampants. La filosofia donava les bases de la comprensió dels valors superiors de l’art pròpies de la concepció clàssica: només és art la filosofia, la poesia, la cal·ligrafia, la pintura i la música. Sota la dinastia han tots els tipus d’art atenyeren l’apogeu. La pintura era entesa com un mitjà d’expressió del principi ètic, però trigà encara mil anys a assolir una llibertat espiritual plena, i encara entre una minoria. Els temes de l’època eren trets de la mitologia, de la filosofia i del medi domèstic de l’home. L’art i l’artesania hi prengueren volada. Brocats de seda i domassos, trenes de seda i objectes lacats foren els articles més exportats, que, més enllà dels territoris de l’Àsia central, arribaren fins a Roma i Alexandria (la ruta de la seda). El valor artístic de la fosa del bronze deixà pas a la ceràmica, afavorida pel culte als avantpassats; hom desenvolupà progressivament l’esmalt. Els objectes de ceràmica eren especialment destinats als morts, i eren col·locats, com a complements, en les sepultures: instrumentistes, ballarines, cortesanes, servents, cavalls, palaus i villes, envernissats d’un groc verdós o pintats en fred, ensems amb d’altres objectes artístics d’argent, or, jade, bronze, seda i laca. Surten figures humanes, adesiara en fusta o bronze.

La introducció del budisme, després de la caiguda dels hans (s. III), donà lloc al desenvolupament de la plàstica xinesa. Al Temple de les Coves és on apareixen primer escultures de pedra de budes i bodhisattva , a vegades de mida gegantina i en nombre considerable. De l’any 366 daten les de Dunhuang, a l’entrada del desert de Gobi, i del 414 les de Yungang, al N del Shanxi; després vénen Longmen (Henan), Xiantang (Hunan) i d’altres. Sota la influència de les grans cultures indobúdiques de Mathura i dels guptes, a poc a poc s’anà eclipsant el primitiu estil de l’escultura de pedra. El favor imperial portà l’escultura xinesa a una primera gran florida estilística durant la dinastia sui. En aquest moment, i més tard, sota la primera dinastia tang, fins vers el 700, la plàstica xinesa, vinculada a l’ideal budista i als seus valors interiors, s’anà distanciant de les fites que havia aconseguit. La producció sucumbí sovint al manierisme i al decorativisme. Els tangs inauguraren l’anomenada “segona edat d’or”, més bella encara, de la història xinesa. Per primera vegada hom fabricà objectes de ceràmica destinats a l’exportació a països llunyans. La Xina rebia influències de tot el món civilitzat de l’època, ateses les seves relacions comercials i la presència de colònies d’estrangers en les seves grans ciutats, provinents de l’Índia i Mesopotàmia, Pèrsia i Bizanci. La riquesa de formes que en resultà és gairebé incomptable: productes delicadíssims, de porcellana molt fina, vasos i figures pintats de negre, groc fosc, verd, blau i diverses tonalitats mixtes, i també figurins de colors diferents. Formen part de la ceràmica més cèlebre d’aquesta època les representacions d’animals, com ara cavalls i camells. Amb la introducció de l’art del metall pels sassànides, proliferaren els objectes de luxe d’ús domèstic d’or, argent i coure, els quals, juntament amb la porcellana, anaren desplaçant progressivament els productes lacats. En pintura hom troba la plasmació d’animals i, en general, de temes de gènere, com també el paisatgisme poètic. Per primera vegada el paisatge manifesta un sentiment i una ànima. Hom no en conserva gairebé cap original fins al s. XIV —foren destruïts per les guerres—, bé que n'hi ha moltes còpies i imitacions posteriors, veritables obres mestres.

Durant la segona època song (960-1279), la classe culta, desentesa de la política, visqué políticament aïllada, dedicada al conreu de les belles arts. La introducció de la natura comportà una ampliació de la temàtica. Bambús i altres plantes, insectes i animals, foren reproduïts d’una manera naturalísticament perfecta en tota mena de colors. L’art passà per un temps de conformisme acadèmic, mancat d’esperit. Tanmateix, sorgí un grupet d’artistes que conreà l’expressionisme, sobretot a base de tinta xinesa sense colors (s. X-XII). Emparentat amb aquest nucli hi ha el grup dels pintors de meditació budista (Chan), els exponents del qual sovint mantenien relació estreta amb literats. En aquesta època la porcellana és llisa, esmaltada de verd o blau (tupins, vasos, tasses, plàteres i altres objectes). Són cèlebres els yueyao i els longjuan verds o d’un verd blau i amb taques ferruginoses, els junyao esmaltats de violeta i els yingqing modelats finament amb esmalt blau celeste. El goyao era ratllat d’un verd grisós, i els productes del palau Guanyao eren blau celeste i rosa pàl·lid. El centre artístic de Ruzhou (Henan) produí elements de pedra amb dibuixos característics de plantes pintades molt vivament de marró sobre fons blanc. Un esmalt clar, o verd —més rarament—, embolcallava el conjunt. La vida esteticista que menaven els grups selectes, al marge de la realitat, facilità als mongols, primaris i impetuosos, la conquesta d’una Xina molt afeblida. Ja no hi hagué pròpiament renaixença artística fins al s. XVI. Les obres dels songs i dels tangs primitius reaparegueren en recreacions conjugades amb composicions de materials insòlits. En endavant, la pintura determinà l’acadèmia, que es dedicà sobretot a promoure la tècnica pictòrica perfecta, sense força espiritual. Literats i gent excèntrica formaren l’únic nucli vital del progrés. Amb els mings començà la tercera gran fase de la història de la ceràmica xinesa, caracteritzada per una tornada entusiasta a les formes antigues i per la famosíssima porcellana d’exportació, decorada de blanc-blau, amb motius mitològics i taoístics xinesos i altres ornamentacions florals sota l’envernissat. A partir del 1500 la majoria de ceramistes modelaren vasos de formes naturals, com ara flors, fruita i similars, amb colors com d’esmalt a base de silicat de plom i òxid metàl·lic que prenia tonalitats de blau, groc, verd, lila i turquesa, amb dibuixos monocroms o policroms. La producció en massa, orientada a l’exportació, aviat comportà una pèrdua de qualitat.

Durant la dinastia manxú, sobretot en temps de Kangxi (1662-1722) i del seu successor Yongzheng (1723-35), hi hagué una revifalla, caracteritzada per una tornada a les formes primitives, configurades d’una manera molt elegant. Des del punt de vista tècnic, l’envernissat de color, tant en adorns monocroms com policroms, assolí la seva màxima esplendor. Les porcellanes dels s. XVII i XVIII influïren considerablement les primeríssimes manufactures de porcellana europees. Arribaren a Europa les porcellanes envernissades translúcides, dites “blanc de la Xina”. Un domini equilibrat de la matèria marcà en part el s. XVIII, i especialment el XIX, però les creacions amb personalitat esdevingueren més i més rares, i els productes destinats a l’exportació s’estereotiparen. La tendència del s. XIX de produir per a l’exportació, sense tenir cura del valor artístic, s’ha mantingut, tot i el nou règim de la Xina. En aquest domini, no resta cap artista segons l’esperit tradicional; hi hagué un estancament, i la nova producció no té gaire pes dins el marc de la història de l’art xinès. Pel que fa a la pintura durant la dinastia manxú, malgrat el nombre d’artistes (més de 40 000 en una generació), molts dels quals dominaven en general l’estil pictòric segons les pautes tradicionals, la majoria no tenia res de personal a dir, i l’acadèmia continuà la seva tradició. Al s. XIX la influència europea fou excessiva, i als primers decennis del s. XX hom perdé la identitat artística, que havia estat apolítica sempre, de les arts més clàssiques. L’acadèmia domina entre els pintors exiliats i els de Taiwan, mentre que a la Xina Popular s’obren nous camins d’evolució. Pel que fa a l’esmalt de diversos objectes —tècnica apresa dels orientals—, els primeríssims treballs xinesos de cloisonné daten del s. XV. Els cossos dels vasos, semblants en les formes als de les porcellanes, eren adornats amb línies circumdants de filferro, que tot seguit eren emplenades i cremades amb e smalts acolorits. Aquest art tingué l’apogeu als s. XVIII i XIX. Quant a l’art de la laca, als s. XIV i XV foren els més importants, amb modalitats i tècniques molt ampliades i amb laques de colors. Són famosos els objectes lacats —especialment de bronze, fusta, cuir i bambú— amb més de cent capes, i àdhuc de colors distints (negre, vermell, ocre i verd), i també copinyes, capses, capsetes, etc, sovint semblants a les porcellanes. Hi abunden els objectes lacats vermells i negres, amb adornaments incisos i pintats, amb temes mitològics i taoístics. Hom decorava també els mobles amb laca, i són cèlebres els objectes lacats amb incrustacions de motius de nacre, vori, banya, carei, fusta noble, etc. Igual que la porcellana, però, aquest art acabà orientat cap a l’exportació en massa. Per això en les peces tardanes no hi ha a penes cap de les qualitats que hom pot trobar en les peces dels s. XV-XVII.

Quant a l’escultura, l’època posterior als songs no aportà res de nou. Amb tot, cal destacar el fet interessant de les figures monumentals d’una sola peça, així com les escultures de bronze del panteó tibetobudista, dit “sinotibetà”, sovint daurades al foc, als s. XIV i XV. La segona tradició xinesa per l’antiguitat és el jade, que ha estat mantinguda durant mil·lennis. Fins als s. XVII i XVIII el jade era un material rar, i els productes que s’hi elaboraren tenen un gran valor, sobretot les figures d’animals de faula, els símbols taoístics i les figures de bestioles i infants, com també els objectes d’adorn, de tons verds de maragda i liles i tons mixts de tota mena, així com vasos, fioles i d’altres objectes. Cada vegada més, s’hi anaren afegint d’altres minerals, com ara cristall, ametista, lapislàtzuli, malaquita, àgata i quars rosa. Aviat, però, la producció es massificà amb vista a l’exportació. Juntament amb la porcellana, el jade és, avui, el producte més important de l’exportació xinesa. Els jesuïtes, amb d’altres coneixements artístics, aportaren als xinesos la pintura amb esmalt. Coure esmaltat blanc en forma de capses, gerros, tasses, etc, era pintat, en colors, amb paisatges i personatges, a l’estil europeu. En aquesta època es generalitzà a Pequín la vidrieria, abans amb prou feines apreciada a la Xina. Hom treballava el vidre policrom en forma de vasos, gerros, etc, on després eren gravats dibuixos, en una capa sobreposada o en unes quantes. Els colors eren el groc, el blanc, el blau, el vermell i el verd, amb tons mixts. Els tapissos rarament obtingueren celebritat a la Xina. La tapisseria s’hi introduí procedent de l’Àsia central, d’on també procedien, en part, els dibuixos a base de flors i fulles. Les manufactures més cèlebres són les de la costa oriental, molt atapeïdes, on dominen els blaus, el pèl de camell natural i tons mixts adients, amb pocs adorns trets de la pintura, molts amb símbols cultuals xinesos.

Respecte al mobiliari, hom coneix mobles des dels temps dels hans, amb cadires, taules i armaris, que ja al s. VII adoptaren les formes que han dominat fins avui. Els mobles són fets sense claus ni cap mena de metall (llevat de les frontisses i els panys), a base de complicades combinacions d’engalzats i clavilles de fusta. L’evolució de l’estil conduí, d’altra banda, a produir mobles per als estrangers residents al país, que s’estimaven més un estil barroc, molt elaborat (l’estil colonial). L’arquitectura vigent fins al dia d’avui es basa en part en les primitives lleis cosmològiques de la Xina, que tenien per principi determinant el quadrat orientat de N a S. També hi fou determinant l’ús mil·lenari del material bàsic de la construcció: la fusta. Amb pedres tallades només eren fetes parets, en part ponts i temples, i les plataformes elevades de tots els edificis. Les lleis arquitectòniques determinaven des d’antic la massa de les peces, els fonaments, l’alçària, la duresa de la fusta, el nombre de finestres, etc, tot en funció de l’estament social o polític, que anava des del simple amo d’una casa fins a l’emperador, al qual hom destinava les cases més grans. Quant a la forma, el propietari només podia disposar lliurement de l’espai interior de la casa, i també dels patis que formaven el jardí. Durant mil anys la tradició imposà la continuïtat, sense canvis estilístics essencials, els trets més característics de la qual són les plataformes elevades, les columnes rodones amb envans i les complicades estructures de teulades de tres vents, a més del fet que els edificis són voltats en forma de quadrat per parets. La contrapartida d’aquesta arquitectura tan definidament prescrita són els jardins del pati interior de les cases, palaus i grans parcs. D’altra banda, també els nuclis habitats i les ciutats eren disposats en forma de quadrat, amb carrers rectangulars. En aquest marc, també, els jardins formen una tradició de llibertat personal i artística.

Col·laboració: 
PFR
Llegir més...