Ha estat emprada també pel coreà, l’annamita i el japonès. És la més antiga entre les escriptures encara en ús, car els primers documents coneguts (uns oracles incisos en os i closca de tortuga) es remunten al segle XV aC. Encara que probablement tots els caràcters xinesos tenen un origen pictogràfic, ja en aquesta etapa primerenca abunden els usats pel seu valor fonètic. Ha estat, doncs, molt discutida la famosa natura ideogràfica de l’escriptura xinesa. Certament, no és fonètica, puix que els seus signes no determinen directament el so, i és impossible de saber amb certesa com cal llegir-los quan són desconeguts. Però tampoc no són representacions directes d’idees, sinó dels monemes monosil·làbics de la llengua parlada; per això alguns parlen d’escriptura morfèmica o logosil·làbica. El nombre de caràcters diferents ha d’ésser, per tant, tan elevat com el de monemes, fora dels casos d’homografia i homonímia. Els diccionaris més complets registren de 40.000 a 50.000 caràcters, però la majoria són variants i formes obsoletes, rares o errònies; de fet, només al voltant de 3.000 són d’ús corrent, i menys de 10.000 cobreixen tota necessitat del llenguatge culte o especialitzat. Com a signe, cada caràcter és una unitat tan indivisible i invariable com ho són les síl·labes-monemes. L’anàlisi dels seus components obeeix només a raons extrínseques: facilitar la memorització, la classificació, etc. Els caràcters es divideixen en simples, quan es descomponen immediatament en un cert nombre de traços, i composts, quan es descomponen de primer en parts que són originàriament caràcters simples. Hi ha composts ideogràfics, quan el seu sentit resulta més o menys del sentit de les parts, i fonètics, quan una de les parts dóna una indicació (mai prou segura) sobre la pronúncia. Hom anomena caràcters de préstec els usats sense tenir en compte el sentit originari, per a representar un homòfon. A l’efecte d’ordenació i inventari (especialment en els diccionaris) hom ha establert famílies de caràcters que tenen un component comú, el radical, que també sol indicar una comunitat genèrica de sentit. Els composts de radical i un element fonètic són majoria en l’escriptura xinesa. Hom l’escriu verticalment i de dreta a esquerra, bé que últimament hi ha la tendència a escriure-la horitzontalment d’esquerra a dreta.
Text votiu en caràcters arcaics i la seva transposició en escriptura xinesa
lishu (curial) de la dinastia han, derivat del xiaozhuan, estil que l’emperador Qin Shi Huangdi (s III aC) imposà per tal d’unificar l’escriptura. El xiaozhuan, juntament amb altres formes més antigues (guwen), ha perdurat fins avui com a característic dels segells. Pel que fa als estils moderns, són el kaishu o regular (el més clar i més apte per a l’aprenentatge, base dels caràcters d’impremta), el xingshu o cursiu i el caoshu o herbaci (molt lligat i estilitzat, sovint gairebé il·legible). Les qualitats estètiques d’aquests estils fan que la cal·ligrafia tingui a la Xina el mateix rang artístic que la pintura. A partir del 1956 el govern xinès introduí dues reformes importants en l’escriptura: la simplificació dels caràcters i l’adopció oficial d’un sistema de romanització del xinès, el pinyin, pensat per a substituir algun dia definitivament els caràcters. Aquest sistema, adoptat ja, des del 1979, en totes les publicacions destinades a l’estranger, es va difonent també en les publicacions i en el món periodístic d’Occident, on han prevalgut dos sistemes de transcripció: el sistema britànic, o sistema Wade, i el sistema francès, establert el 1902 per l’École Française d’Extrême-Orient (EFEO).