i filosofia xinesa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

filosofia xinesa

substantiu femeníf
Filosofia
filosofia xinesa Confuci i els seus deixebles, en una aquarel·la del començament del s XX
© Fototeca.cat
filosofia filos
Filosofia nascuda i desenvolupada en el món xinès.

Cal tenir present, en primer lloc, que aquesta filosofia és una empresa de pensament que es mou completament fora de l’òrbita de la filosofia entesa en la seva primera i habitual accepció, que és la filosofia occidental, d’arrel grega. Així, no es comprova a la Xina una recepció d’idees ni mètodes filosòfics occidentals fins ben a la darreria del s. XIX. Potser la diferència més essencial i visible entre ambdues filosofies és que la xinesa manca d’una lògica explícita i desenvolupada. Considerant, a més, la falta d’interès per l’originalitat de la majoria dels pensadors xinesos, que sostenen llurs tesis recorrent a l’autoritat dels antics, els quals pretenen d’interpretar, la filosofia xinesa, essencialment tradicional, apareix com un saber rebut, que es podria assimilar a una doctrina religiosa. Però això fóra erroni; l’element religiós s’hi troba a vegades, i sovint s’hi confon, sense una distinció prou clara; ara bé, la filosofia xinesa és un esforç per a assolir la saviesa basat merament en les facultats naturals i no lligat intrínsecament a cultes a déus. També s’hi troben, de fet, argumentacions que són lògiques i àdhuc erístiques i sofístiques. Per tot això, i perquè intenta de resoldre qüestions últimes i fonamentals, estrictament filosòfiques, hom pot parlar amb rigor de filosofia xinesa. De tota manera, la forma més típica de la filosofia xinesa és la sentència, que es presenta no pas discursivament, ans immediata a la intel·ligència o a la sindèresi natural cultivades en l’experiència, gairebé intuïtivament, amb el suport de l’exemple i de l’argument d’autoritat. Cal destacar també l’humanisme i l’orientació preponderantment pràctica de la saviesa xinesa. Precisament se'n troben els primers elements en la literatura historicopolítica dels zhou occidentals, on s’anà congriant una doctrina que ha regit durant segles el desenvolupament polític de la Xina: en essència una teoria de l’origen diví del poder, en el context religiós del culte dels avantpassats. D’altra banda, la literatura divinatòria d’aquest temps ( Yijing) també contribuí al naixement de l’especulació cosmològica i metafísica amb una visió dualista de l’Univers ( yin-yang). El primer període de plenitud de la filosofia xinesa s’estén del s. VI al III aC (dinastia zhou oriental), que s’elaborà i assentà el sistema conceptual xinès, amb una creativitat mai no superada posteriorment. Les fonts de la filosofia antiga s’agrupen, segons la divisió tradicional, en dues classes: els Jing o llibres clàssics, i els Zi o “mestres”; aquests, a llur torn, es divideixen per escoles (jia). El primer i més imposant dels “mestres” és Confuci, educador màxim del poble xinès. Volent renovellar l’ordre moral i polític dels antics, propugnà una ètica marcadament social, basada en models d’home (el junzi, home noble; el sant, el savi, etc.) i en unes virtuts reguladores de les relacions socials, com l’equitat, el decor o virtut de l’etiqueta, la pietat filial, la lleialtat, però sobretot ren, la solidaritat humana o benvolença. En política manté la idea del príncep com a enllaç del Cel i la Terra, que governa mitjançant l’exemple propi. Els seus seguidors formaren l’escola anomenada “dels lletrats” ( confucianisme), de la qual es destaquen Menci (372-289 aC), defensor de la bondat original de la natura humana, i Xunzi (s. III aC), de tesi contrària. Aquest inaugurà en el confucianisme una tendència naturalista i contrària a les concepcions religioses d’un Cel provident i just. Les altres escoles majors de la filosofia antiga són la del Tao i la de Mo Di. En la primera, el taoisme, cal destacar les obres de Laozi i de Zhuangzi (s. IVIII aC). Es caracteritzà per l’individualisme contrari a l’artificiositat de la vida social, la crítica al confucianisme, la doctrina política de la no-activitat i la tendència al misticisme. Mo Di (o Mozi) (s. V-IV aC) basà la seva doctrina en l’amor universal, igualitari, condemnà la guerra i defensà les creences religioses, per a la qual cosa fomentà la dialèctica. Entre les escoles menors destaquen la legalista, amb Han Fei, la dels noms, amb els sofistes Hui Shi i Gongsun Long, i la del yin-yang. Amb la dinastia han es perd l’originalitat filosòfica, desapareixen totes les escoles, excepte la taoista i la confuciana, i aquesta darrera esdevé doctrina oficial de l’estat imperial, per la influència de Dong Zhongshu (s. II aC), lletrat eclèctic i inclinat a l’esoterisme. Wang Chong (s. I dC), escèptic i de tarannà racionalista, representa la tendència crítica i heterodoxa. En el període de més esterilitat del confucianisme, que va de la caiguda dels hans fins a la fi dels tangs, tingué lloc, tanmateix, el floriment del neotaoisme, amb Wang Bi, i sobretot l’arrelament progressiu del budisme, que, adaptant-se a la mentalitat xinesa i diversificat en nombroses escoles, arribà a produccions especulatives força influents. Entre altres coses, contribuí al floriment de l’especulació sobre la ment. El segon moment d’esplendor de la filosofia xinesa no es troba fins la dinastia song, amb el neoconfucianisme. Aquest és una maduració i una reinterpretació de l’antic confucianisme sobre la base d’estudis filològics i en controvèrsia amb el taoisme i el budisme, dels quals incorpora, per tal de defensar-se'n, certs elements. Sobretot destaca la nova especulació metafísica, gnoseològica, cosmològica i antropològica que ha de fonamentar la doctrina eticopolítica confuciana. En el període song del nord es va formant, amb l’obra de Zhou Dunyi, Shao Yong, Zhang Zai i els germans Cheng Hao i Cheng Yi, l’escola del li, racionalista, que trobà el seu coronament i la seva consagració en Zhu Xi (1130-1200), de la dinastia song del S, la doctrina del qual esdevingué la nova ortodòxia fins a la caiguda de l’imperi, el 1912. Zhu Xi fou principalment un geni de la síntesi; la seva doctrina del li i el qi ha estat comparada a l’hilemorfisme aristotèlic, però el seu li potser s’assembla més al logos estoic. El neoconfucianisme pren en l’època ming una orientació idealista amb l’escola de la Ment, el principal representant de la qual és Wang Yangming. Amb la dinastia qing aparegué, juntament amb els corrents racionalistes i idealistes anteriors, una nova tendència empírica, que emprengué una crítica textual que volia desqualificar la filosofia song i ming i que té la figura màxima en Dai Zhen (1724-77). La intel·lectualitat xinesa, cada vegada més colpida per l’impacte de la tècnica occidental i el seu poder polític, cercant debades en la seva tradició una sortida, es va inclinant cap al positivisme i el sensualisme; no fou, però, fins el daltabaix polític del principi del s. XX que el pensament europeu irrompé en el panorama xinès. Finalment, la proclamació de la República Popular el 1949 significà la implantació de la nova filosofia oficial, el marxisme entès segons les directrius de Mao Zedong.

Col·laboració: 
APrM
Llegir més...