Hom considera tres àrees principals de distribució de la fauna (l’artogea, la neogea i la notogea), la diferenciació de les quals s’explica per mitjà de la deriva dels continents. L’artogea comprèn els continents septentrionals (Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord), Àfrica i la Indoxina, i alhora pot ésser dividida en quatre regions (paleàrtica, neàrtica, etiòpica i oriental). La neogea comprèn l’Amèrica Central i del Sud. L’àrea notogea és formada pel continent d’Australàsia amb totes les seves illes, i hom la divideix en tres regions (australiana, polinèsia i hawaiana). Isolada des del Cretaci, té una fauna molt diferenciada, per tal com els marsupials autòctons no hagueren de competir amb els placentaris més evolucionats. La neogea té també una fauna ben característica, puix que restà isolada durant la major part del període d’evolució dels mamífers, i s’hi desenvoluparen una gran varietat de marsupials i de placentaris primitius fins a la darreria de l’era terciària, que una connexió terrestre entre ambdós continents permeté el desplaçament i la substitució de la majoria de la fauna indígena per placentaris més evolucionats del N. Fins ben entrat el Plistocè els continents de l’artogea foren una porció contínua de terra i, en conseqüència, hom troba moltes famílies i molts gèneres d’animals en continents diversos. Una vegada separats els continents, algunes espècies animals desaparegueren i altres divergiren evolutivament, i s’iniciaren processos d’especiació. Cadascuna de les grans àrees zoogeogràfiques conté una fauna indígena característica, d’acord amb els factors estudiats per la biogeografia.
f
Biologia