La seva història sol ésser estudiada per períodes que es corresponen aproximadament amb els de la història política. El període preislàmic, anomenat també de la Ǧāhiliyya (‘ignorància’), comprèn des d’una època imprecisa fins a l’aparició de l’islam. Les fonts per al coneixement d’aquesta literatura són tardanes, puix que, transmesa oralment, solament fou recollida per escrit als s. VIII-IX. Tot i les teories que discuteixen l’autenticitat d’aquests texts, cal reconèixer l’existència d’una rica literatura preislàmica, desapareguda en la seva major part. En realitat, la primera obra de la literatura àrab, l’autenticitat de la qual resta fora de tota discussió, és l’Alcorà. Quant a la poesia, cap dels versos coneguts no és anterior a l’hègira en 150 anys, però la seva absoluta perfecció els mostra com el fruit d’una tradició poètica molt més antiga. El bressol d’aquesta poesia són les regions del Naǧd i Al-Ḥiǧāz (centre i nord d’Aràbia). La llengua de la poesia preislàmica és una koiné de dialectes de les regions esmentades, més o menys iguals a la de l’Alcorà. La forma estròfica és la cassida. El poeta (šā'ir, ‘coneixedor’) era considerat en la societat preislàmica com a posseïdor d’un carisma sobrenatural i acomplia una veritable funció “social”, molt semblant a la del periodista (per això hom diu que la poesia és el divan —'arxiu’, ‘registre'— dels àrabs), i la seva influència en la tribu era decisiva. La poesia preislàmica fou transmesa per rapsodes memoriosos (rāwī), un dels quals, Ḥammād al-Rawiyya (mort el 771), féu la recopilació més famosa de cassides preislàmiques: les mu'allaqa, el nombre de les quals oscil·la entre cinc i deu. Semblen indiscutibles les d’Imru'-l-Qays, Ṭarafa, ‘Antara, Zuhayr, Labīd, ‘Amr ibn Kulṯum i Ḥārit ibn Hilliẓa. Un altre grup cèlebre de poetes preislàmics són els ṣa'ālīk (‘bandolers’): Šanfarā i el seu lloctinent Ta'abbata Šarran. Hi ha, a més, una plèiade de poetes menors: els cristians ‘Adī ibn Zayd i Quss ibn Sa'ida, el ḥanīf Umayya ibn abīSalt, el jueu Samaw'al ibn ‘Adiya. La part més notable de la prosa preislàmica fou, segons sembla, l’oratòria, a càrrec del ḫqtib (‘predicador’), la importància del qual a la tribu era similar a la del poeta. Han estat conservats uns petits texts de discursos, proverbis, sentències, oracles, faules i gestes, generalment en prosa rítmica o rimada (saǧ'). El període dels muḫaḍramūn (‘contemporanis de Mahoma o dels quatre primers califes’) fins al 661 és un període de transició en què la literatura formada en les idees de la ǧāhiliyya pagana fou oberta a la nova mentalitat islàmica. En un primer moment els poetes foren molt mal vists per Mahoma, però més tard, ja segur el seu triomf, els protegí i els utilitzà per a la seva propaganda personal. El primer poeta musulmà és Ḥassān ibn Ṭabit, predilecte del Profeta, bé que el seu panegirista més cèlebre és Ka'b ibn Zuhayr. Al califa ‘Alī, li ha estat atribuït un dīwān generalment considerat apòcrif. L’Alcorà és l’obra mestra de la literatura àrab, i la seva influència ha gravitat al voltant de la prosa posterior i n'ha condicionat el desenvolupament. Immediatament després de l’Alcorà la producció és molt escassa (discursos, documents oficials) i concisa. En aquesta època nasqué el ḥadīṭ. En el període omeya (661-750) la literatura reflecteix els canvis originats per l’expansió islàmica fora d’Aràbia i el contacte amb les cultures persa i mesopotàmica. El llenguatge adquirí exuberància i hom percep ja símptomes d’un nou estil poètic. Al-Aḫṭal, Ǧarīr i Farazdaq foren els millors poetes d’aquest període. Contemporanis i rivals, polemitzaren entre ells en sèries de versos de metre i rima iguals (naqā'iḍ) que són considerats a mig camí de la cassida tradicional i de les tendències renovadores. Entre aquestes cal assenyalar el naixement de la poesia amorosa i de la bàquica, aquesta segona representada pel califa al-Walīd II. Quant a la prosa, aparegué el gènere històric (Abū Miḫnaf, mort el 773), esbossos d’erudició i de teologia i els primers tractats dels secretaris (kuttāb) dels califes. En el primer període abbàssida (750-1000) la literatura fou eminentment urbana. Fou un temps d’intensa activitat intel·lectual, i un gran nombre de traduccions afavoriren l’entrada en massa a la cultura àrab de les cultures persa, siriana i grega. Aquesta efervescència repercutí en la poesia amb l’estil anomenat “modernista”. Els poetes muḥdaṯūn (‘moderns’) abandonaren la cassida tripartita i utilitzaren en el seu lloc qiṯ'a (fragments). Hom continuà conreant la poesia amorosa i bàquica, però amb una amplitud més gran i amb més desimboltura que no pas en períodes precedents. Amb tot, l’estil modernista no pogué desplaçar completament la cassida, i, ja al final del s. IX, fou iniciada la restauració “neoclàssica”. El fundador del Modernisme fou Baššār ibn Burd. Abū Nuwās (el més brillant), Abū-l-'Aṭāhiya, ibn al-Rūmī, ibn al-Mu'tazz, ibn al-Haǧǧāǧ i al-Ṣanawbarī (el creador de la poesia floral que tant de prestigi assolí a l’escola valenciana andalusí) foren uns altres membres de l’escola. D’entre els neoclàssics, Abū Tammān i al-Buḥturī foren coetanis de l’apogeu modernista. Però els més genials foren al-Mutanabbī (mort el 965), i el seu rival a la cort de Sayf al-Dawla d’Alep, Abū Fir s. al-Ḥamdānī. La prosa es desenvolupà extraordinàriament i s’estengué a camps fins aleshores reservats a la poesia (madrigal, sàtira, etc). Formalment, l’ús de la rima (saǧ') fou vulgaritzat i aparegueren lleugers símptomes d’una artificiositat que, a partir del s. X, degenerà en amanerament. El secretari Ibn al-Muqaffa’ (mort el 759) inaugurà les traduccions de narracions orientals amb el Kalīla wa-Dimna i perfeccionà el gènere adab, el màxim exponent del qual fou al-Ǧāḥiẓ(mort el 868), considerat el millor prosista de tots els temps i una figura de talla universal. Però la gran novetat de l’època fou la creació del gènere maqāma per Badī’ al-Zamān al-Hamaḏam;nb (mort el 1008). Fou d’una gran importància la contribució de la prosa dels filòlegs de Bàssora (al-Asmā'ī), Cufa (al-Kisā'ī) i Bagdad (Ibn Qutayba); dels antòlegs Abū-l-Faraǧ al-Iṣfahānī i ibn al-Nadīm, a part els nombrosos escrits en prosa tècnica (ḥadīṭ, manuals jurídics, teològics i místics). La mística fou una forma de teologia popular no acceptada com a ortodoxa a l’islam fins a Algatzell (mort el 1111). El místic més cèlebre d’aquest període fou al-Ḥallaǧ (mort el 922). Ja abans d’iniciar-se el segon període abbàssida (1058-1258), la literatura àrab començà a decaure. Durant aquest període es mostrà pràcticament incapaç de crear res de nou i la forma tendí a complicar-se. Tant en la prosa com en el vers, l’estil és obscur i difícil i sovint requereix comentaris interpretatius per part dels contemporanis dels autors. Aquest és el cas del poeta-filòsof Abū-l-'Alā’ al-Ma'arrī (mort el 1058), un dels més grans de la literatura àrab. Un altre poeta important de l’època fou el místic ibn al-Fāriḍ que convertí temes profans (eròtics i bàquics) en reelaboracions d’intenció religiosa. Foren menys notables al-Ṭugrā'ī, ibn Sanā’ al-Mulk, Zuhayr i al-Būṣīrī. Quant a la prosa, al-Ḥarīrī (mort el 1122) donà a la maqāma la forma definitiva. En aquests moments abundaren també els antòlegs (ibn Rašīq, ibn al-Ṣayrafr), els filòlegs (ibn al-Anbārī, al-Zamaḫšarī) i els historiadors (‘Imād al-Dīn al-Kātib al-Iṣfahānī, ibn Hallikān, Yāqūt, ibn al-Aṯīr, Usāma ibn Munquiḏ). En teologia sobresortí al-Ġazzālī (Algatzell), el qual exercí una gran influència a l’Occident i del qual Ramon Llull traduí els Maqarid. Durant el període de decadència (del 1258 al s. XIX) s’accentuà el ressecament del pensament, i la forma no guanyà tampoc en originalitat i tendí a l’estandardització. La literatura d’aquest període és, tret d’algunes excepcions, força impersonal. D’altra banda, l’àrab perdé terreny entre perses i turcs, els quals utilitzaren a partir d’aleshores llurs idiomes. Fou una època de compilacions i d’enciclopèdies, la poesia fou molt escassa (al-Ḥillī, mort el 1349, autor d’una preceptiva sobre el zajal); altrament, abundaren els prosistes: polígrafs (al-Suyūṭī, mort el 1505), geògrafs (ibn Baṭṭūṭa, mort el 1377) i historiadors de totes les branques: Abū-l-Fidā’, al-Ṣafadī, al-Qalqašandī, al-Maqrīzī, i ibn Haldūn (mort el 1406), que fou el primer i l’únic àrab que conrea la filosofia de la història; al-Maqqarī (mort el 1631) i Ḥālǧī Halīfa (mort el 1657) foren els darrers grans historiadors àrabs. L’egipci ibn Dāniyāl (mort el 1310) introduí en el món àrab el teatre d’ombres xinès, bé que el gènere no arrelà. Les seves comèdies (bābā) són adaptacions escèniques que vulgaritzaren la maqāma. Coincidint amb la decadència de la literatura clàssica es produí el floriment de gèneres “populars”: novel·les de cavalleria (Sīrat ‘Antar, Sīrat al-Baṭṭāl, Sīrat Ḏū-l-Himma), faules (Luqmon), historietes (Ǧeḥā) i col·leccions de contes (Les mil i una nits) foren en aquesta època sistematitzats i escrits. Al s. XVIII la paràlisi de la literatura àrab fou total. La nahḍa (‘el renaixement’) començà a la segona meitat del s. XIX. Les causes que l’originaren són moltes i complexes, aglutinades pel factor de la influència de la cultura occidental des que la invasió napoleònica introduí a l’Egipte i al Líban la tècnica, la impremta i la premsa. Els contactes amb Europa s’intensificaren, més tard, amb la tramesa de missions culturals, la creació d’universitats occidentals al Líban i la traducció a l’àrab d’obres tècniques i literàries. La nahḍa no suposà el retorn al gust clàssic, sinó un canvi ben profund, una renovació de la influència occidental en pugna amb la tradició àrab. L’obertura ideològica fou obra de reformistes liberals que, encapçalats per Ǧamāl al-Dīn-al-Afgānī (mort el 1897) i Muḥammad ‘Abdūh (mort el 1905), predicaren l’actualització de l’islam: Qāsim Amīn, Tāhir al-Ḥaddād, feministes; ‘Alī ‘Abd al-Razīq, polític; Ṭanṭawī Ǧawharī, Amīn al-Hūlī, Halaf Allāh, exegesi alcorànica. La prosa àrab de la nahḍa fou el resultat d’una elaboració de periodistes, filòlegs i traductors (Buṭrus i Sulaymān Bustānī, Nāsīf i Ibrāhīm, Yāziǧī), els quals adaptaren l’àrab clàssic a les necessitats modernes, simplificaren el lèxic i hi incorporaren neologismes. La maqāma encara fou conreada al final del s. XIX i al començament del XX (Aḥmad Fāris al-Sidyāq, Naṣīf al-Yāziǧī, al-Muwayliḥī), però aviat fou desplaçada per la narrativa de tipus occidental. Fins el 1914, però, no aparegué la primera novel·la àrab original: Zaynab, de d’egipci Muḥammad Haykal. Ṭāhā Ḥusayn introduí l’anàlisi psicològica en Al-Ayyām (‘Els dies’, 1921). Tanmateix, la novel·la àrab no aconseguí la maduresa sinó a partir del 1952 a Egipte, on Tawfīq al-Hakīm, Kāmil Ḥusayn, ‘Abd al-Raḥmān al-Šarqawī, Naaīb, Maḥfūẓ entre altres, conreen una novel·la eminentment social i compromesa. També el conte (germans Taymūr), l’assaig, i la crítica (Zākī Mubārak, Ṭāhā Ḥusayn, al-Māzīnī, al-'Aqqād) són gèneres conreats pels egipcis. El teatre fou una altre gènere occidental introduït en la nahḍa (per Mārūn Naqqāš el 1847), però prengué poc en l’esperit àrab (cal recordar només l’experiment estèril d’ibn Dāniyāl) i, després d’una primera etapa d’imitació dels dramaturgs europeus, l’únic dramaturg àrab de renom internacional fou Tawfīq al-Ḥakīm (1903). En contrast amb la prosa, la poesia continuà dins el “neoclassicisme” i sense renovació fins al primer quart del s. XX. És a Egipte on es troben els poetes més afeccionats a la tradició: al-Barūdī (mort el 1904), Aḥmad Šawquī (mort el 1932), Hafīi Ibr1hīm (mort el 1932), Halīl Muṭrān (mort el 1942). Els primers poetes que renovaren completament la lírica àrab foren els siriolibanesos emigrats a Amèrica, principalment els residents a Nova York, els quals constituïren, el 1920, una associació litèraria, la Rābiṭa al-Qalamiyya. Els seus membres (Ǧubrān Halīl Ǧubrān, el fundador, Mièa'īl Nu'ayma, Iliyā Abū Māḍim;, Nasīb ‘Arīḍa, Nadra Ḥaddād) dugueren a terme una veritable revolució: abandonaren per complet la cassida, adoptaren el metre lliure i les estrofes occidentals, i introduïren temes nous a la manera occidental: el nacionalisme, la llibertat i el tema amorós d’origen romàntic. La influència de la Rābiṭa fou immensa, no solament en d’altres grups d’emigrats (Brasil, Argentina), sinó també en tota l’àmplia geografia islàmica, la qual inspirà, encara, els moviments poètics posteriors, bé que també s’hi interferiren elements simbolistes i existencialistes i sorgiren noves escoles de classificació difícil. Entre aquestes escoles ressaltà per la seva força i la seva cruesa la jordanopalestina, que fou un viu testimoniatge de les guerres araboisraelianes. Potser la lírica més avançada d’aquesta època correspongué a l’Iraq amb la poetessa Nāzik al-Malā'ika i Abd al-Wahhāb al-Bayyātī. A Egipte, el cap de la nova escola fou Aḥmad Zākī abū Šādī (mort el 1955). Al Marroc, incorporaren la poesia als moderns corrents el líder nacionalista ‘Allāl al-Fāsī, Muḥammad Sabbāg i al-Baqqālī. Aràbia fou, en conjunt, el país àrab on la nahḍa no s’havia produït encara en aquest moment. La concessió del premi Nobel al novel·lista egipci Nagib Mahfūz (1912) el 1988 significà el reconeixement occidental a tota una generació d’autors nascuts poc abans de la guerra europea que transformaren la llengua àrab tradicional en un instrument apte per a la creació litarària moderna. Altres representants destacats d’aquesta generació són els egipcis Taha Husayn (1889-1973), i Tawfīq al-Hakīm (1898-1987) i el libanès Mījā'īl Nu'ayma (1889-1988). La majoria dels literats àrabs actius foren, però, els pertanyents a la generació d’entreguerres i els que iniciaren la seva activitat després de la creació de l’estat d’Israel. En termes generals, hom pot afirmar que bona part de la literatura àrab contemporània és molt influïda pel pensament i les ideologies occidentals les quals, no obstant això, solen entrar en conflicte amb la tradició alcorànica. Un dels resultats més importants de la influència occidental fou el moviment salāfiyya, fundat a la fi del s. XIX per Muhammad ‘Abduh (1849-1905) i Gamāl al-Dīn al-Afganī (1838-97) i desenvolupat per Rašid Ridà (1865-1935), qui preconitzava un compromís entre l’islam i les innovacions de procedència occidental. Tanmateix, la polèmica entre tradicionalistes i innovadors fou constant i, sense anar més ennllà del terreny estrictament literari, la discussió no abastà tan sols els continguts, sinó també els procediments formals. Així, per exemple, hom oposa la poesia del tipus clàssic escrita en cassides al vers lliure. D’aquest gènere, molt viu en tots els pobles àrabs tant en la modalitat oral com en l’escrita, cal esmentar l’obra dels iraquians Gawāhīrī (1900), i Badr Šakir al-Sayyāb (1926-64), conreadors de l’estrofa clàssica i del vers lliure, respectivament. Destaquen també els siris Nizār Qabbānī (1923) ‘Ali al-Gundi (1928) i Muhammad al-Māgūt (1930), els palestins Fadwà Tūqān (1914) i Mahmūd Subh (1936), Mahmūd Darwīš (1942), Samih al-Qāsim (1939) i Sulāfa Hiyyawī (1936), els egipcis Muhammad al-Faytūrī (1930) i Mahmūd Ibrāhīm Abū Sinna (1937), el tunisià Ga'far Māgid (1940) i el marroquí Muhammad al-Sabbāg (1926). Entre els narradors àrabs destaquen els egipcis Mahmūd Taymūr (1894-1973), traduït abundantment a diversos idiomes occidentals, Yahyà Haqqī (1905), ‘Abd al-Rahmān Šarqawī (1920) i Yūsuf Idrīs (1927), el siri Hannr Mīna (1924), el jordà ‘Isà al-Nā'ūrī (1918-85), el palestí Gassān Kanafānī (1936-72), la libanesa Laylà Ba'albakkv (1938), el tunisià Bašīr Jrayyef (1917-83) i els marroquins ‘Abd al-Magīd ben Gellūn (1915-81), ‘Abd Allāh al-'Arwī (1923) i Muhammad Zafzār (1945). Per la seva banda, el teatre procedí de la tradició clàssica representada per l’egipci ‘Azīz’ Abāza (1899-1975) i el sirià ‘Adnān Mardam Bak (1917), o bé del corrent costumista, un dels representants destacats del qual és Raš ad Rušdī (1915-83). A la dècada dels noranta, la literatura continuà vivint i vehiculant les tensions del món àrab: la censura moral i religiosa i l’autocensura, el xoc entre les cultures occidental i oriental, la influència d’alguns models literaris occidentals contemporanis, etc. Tot i que visqué un dels moments més creatius i fecunds, sobretot pel que fa al ressorgiment d’algunes de les literatures més minoritàries, com la jordanopalestina, molts dels escriptors importants abandonaren el seu país i s’instal·laren a Europa. Pel que fa a la narrativa, a banda de l’egipci Naguib Mahfuz, que continuà essent un dels escriptors capdavanters, destacaren els també egipcis Gamal al Ghitany (1945) i Sonallah Ibrahim (1937), els sirians Hanil Rahib (1939) i Ghada Samman (1942), molt coneguda, els libanesos Rashid Eddaif (1946) i Elias Khoury (1948), el palestí Afnan El Qasem (1942), el tunisià Habib Brahim (1946), l’algerià Wasini Laaraj (1954), etc. Darrerament també tingué un cert èxit internacional l’escriptora marroquina Fatima Mernissi, que ha denunciat la situació de la dona al seu país, cosa que li ha comportat la prohibició d’alguns dels seus llibres. Dins la producció poètica, continuà destacant el conreu dels divans, gènere típic de la poesia islàmica. Alguns dels autors més importants són el palestí Mahmud Darwix (1942), que ha estat traduït al català, els marroquins Abdelkarim Attabbal (1931) i Mohammed Bannis (1940), els sirians Mohammed al Magut (1934) i Nazih Abu Afx (1946), l’egipci Ahmed Abdelmutihigazi (1937), els iraquians Sami Mahdi (1940) i Ali Yafar Al Allaq (1945), i els tunisians Tahir al Hammami (1947) i Riyad al Marzuqi (1948). Finalment, pel que fa al teatre, el problema del distanciament entre la llengua escrita i els múltiples dialectes parlats s’anà resolent amb la creació d’una llengua intermediària per a l’escriptura i la representació dramàtica, sobretot després de l’impuls de Tawfiq al Hakim, l’autor teatral més celebrat del món àrab. Cal esmentar, a més, el sirià Walid Ikhlasi (1935), els tunisians Azzeddin Madani (1938) i Samir Iyadi (1947), i el marroquí Tayyeib Assaddiki (1937). En els darrers anys han mort escriptors importants com el poeta sirià Nizār Qabbānī (1998), el dramaturg egipci Sa'd al-Dī Wahba (1997), el narrador egipci Fathi Ghanem (1999) i el poeta iraquià Muhāmmad Mahdī al-Gawahirī. De la crònica cultural, destaca el Fòrum dels Escriptors del Món Àrab que organitzà el PEN Club Internacional, conjuntament amb la Unió d’Escriptors Algeriana i el govern algerià, en el context de la Fira Internacional del Llibre d’Alger del 1999, en què s’estudià la situació de la literatura àrab. També cal fer esment de la tasca de l’Acadèmia Tunisiana de Ciències, Lletres i Arts Baytal-Hikma, creada el 1982, que ha contribuït al renaixement científic i intel·lectual de Tunis. Les literatures capdavanteres han estat l’egípcia, la libanesa i la marroquina. Ha continuat el mestratge d’escriptors consagrats com els palestins Walid Khazendar i Mahmūd Darwīš (el poeta palestí més important i el poeta àrab contemporani més famós juntament amb Qabbānī), i els narradors egipcis Naguib Mahfuz i Idwar al-Harrat. En narrativa, s’han consolidat l’egipci Muhāmmad Tawfīq (1956; Fins a trenc d’alba, 1997), els sirians Nihad Sirees (1950; Un cas de passió, 1998) i Sālim Barakat (1951), l’iraquià Gabr Yāsīi Hussin (1954), els marroquins Mohamed Zafzaf (1945) i Mohamed Barrada (1938), la libanesa Hoda Barakat, el libanès Elias Khoury (1948), el palestí Ibrāhīm Nasr Allāh (1954) i les palestines Liana Badr (1950) i Sahar Halīfa (1941), l’escriptora d’aquest país més traduïda després de Mahm.d Darwīš. Entre els joves, hi ha l’egipci Muhāmmad Sūlaymān (1979; Sang al temple, 1999). Pel que fa a la poesia, destaquen la palestina Rita Odeh, l’iraquià Muniam al-Faqir (1953), el marroquí Abdallah Zrika (1953), la libanesa Sabah al-Harrat (1956) i els ‘poetes dels noranta’ egipcis, influïts per Occident, experimentadors i transgressors, com també la tasca de la revista Al-Garad: Iman Mirsal, Magdi al-Gabiru, Muhāmmad Mutawallī, Ahmad Yamanī, etc.
literatura àrab
f
Literatura