Era posada simbòlicament una barra o travessa en senyal de prohibició de pas, si no era satisfeta l’exacció, fet que ha donat origen al nom. Era conegut també per dret de peatge o de passatge i pontatge.
En general era una exacció transitòria —de fet era contrària a les constitucions i al dret general de Catalunya pel qual tothom podia anar arreu sense pagar passatge— amb la finalitat de recaptar cabals per a la construcció o reconstrucció de ponts i de camins o per subvenir a d’altres despeses importants. A Catalunya existí ja al segle XI en algun lloc de jurisdicció senyorial. El municipi de Barcelona —que tenia cura de la conservació dels camins i dels ponts del Principat— l’imposà diverses vegades, temporalment, amb autorització reial, a partir del 1352. Alguns camins freqüentats especialment tingueren, tanmateix, una barra permanent, per exemple el de Montcada, el de Flix o el de Sant Boi, amb un rendiment econòmic força elevat. Alguna vegada, com el 1362, el dret fou aplicat a la construcció de muralles. Eren exempts del pagament els habitants de Barcelona, de València i d’altres ciutats i els habitants de Mallorca (1230). Per pragmàtica reial del 1368 en foren exclosos els nobles, cavallers i generosos, així com els servents respectius.
A València, aquest dret constituïa un dels ingressos més nets de la batllia general. A partir del 1715 el dret de barra passà arreu a les mans de la batllia reial. La percepció del dret fou normalment objecte d’arrendament, i la corba del seu rendiment constitueix un índex del trànsit, de gran interès històric.