Una presa de vista (o enregistrament cinematogràfic) consisteix en un seguit de fotografies de l’objecte en moviment, que, en ésser projectades amb la mateixa cadència que han estat obtingudes, donen una aparença de moviment. Un motor elèctric de precisió (la regularitat del qual és sovint controlada per un quars) fa avançar la pel·lícula per davant de la finestra de presa (o d’exposició); un mecanisme d’intermitència deté cada fotograma un breu temps a la finestra per tal de permetre’n l’exposició a la llum emesa o reflectida per l’objecte filmat; un obturador, consistent, generalment, en un dispositiu giratori, és sincronitzat amb el mecanisme d’intermitència de manera que quan la pel·lícula avança la finestra de presa és tapada. Un selector de velocitats fa possible d’escollir el nombre de fotogrames que han d’ésser exposats per segon; hom usa, normalment, preses que van de 16 a 24 imatges/segon. Completen la càmera cinematogràfica els següents elements: el xassís, que conté el motor i el mecanisme d’intermitència, i emmagatzema les bobines o el cartutx (en els formats amateur) de pel·lícula; el sistema òptic, constituït, generalment, per un objectiu de focal variable o zoom (que substitueix els antics tambors giratoris d’objectius) que és accionat manualment o mitjançant un motor elèctric, i un anell d’enfocament; un fotòmetre, manual o automàtic, que determina les condicions d’obertura del diafragma (en algunes màquines, la impossibilitat de la filmadora per a controlar la velocitat d’obturació —la qual cosa implica que la modificació de les condicions d’exposició només s’obté si és modificada l’obertura del diafragma— és vençuda gràcies a un obturador de dimensions regulables, l’ajust de les quals fixa la quantitat de llum que travessa la finestra de presa). Finalment, un visor, generalment rèflex, un comptador de metratge, que indica la quantitat de pel·lícula ja exposada i, en algunes càmeres, un marcador, que assenyala la posició exacta d’un fotograma per tal de localitzar-lo en fer posteriors exposicions múltiples. Les càmeres sonores han de tenir un xassís insonoritzat per tal que el so de l’escena filmada pugui ésser enregistrat directament; en aquest cas, cal un mecanisme que sincronitzi la presa de so amb l’avanç de la pel·lícula. Les màquines per a aficionats es caracteritzen pel seu poc pes i per un disseny còmode (puny anatòmic, facilitat d’ús). Hom classifica les càmeres d’acord amb el format de pel·lícula que utilitzen; els més corrents són el de 8 mm i súper-8 en la gamma amateur, i 16, 35 i 70 mm, en la professional. Hi ha, també, màquines dissenyades per a usos científics o tècnics: càmera de velocitat (que alenteix el moviment aparent d’un objecte molt ràpid, facilitant-ne l’anàlisi); la càmera ultraràpida (que pren fins a 2.500 imatges/segon); la filmadora a intervals (que fa possible de seguir l’evolució d’un fenomen lent, com el creixement d’una flor); la càmera submarina, etc.
f
Cinematografia
Esquema d’una càmera cinematogràfica professional
© Fototeca.cat
Aparell que permet d’enregistrar les imatges d’un objecte en moviment sobre un suport sensible; és anomenada també filmadora o màquina filmadora.