La primera fou fundada a Escòcia el 1864. En general, a tot el món, han estat restringides als grans propietaris i, a diferència de les antigues societats d’agricultors, han fet pressió sobre la política agrària governamental. A l’Estat espanyol, les cambres d’agricultura foren regulades el 1890; agrupades en cinc federacions (entre les quals la catalanobalear i la valencianomurciana) formaven la Unió Agrària Espanyola. El 1919 foren creades les cambres agrícoles provincials, de caràcter obligatori, al costat de les de caràcter local. Durant els darrers anys del segle XIX foren creades, als Països Catalans, les cambres agrícoles de Barcelona (o Catalunya), València, Palma (Cambra Agrícola Balear, que publicà en 1893-95 el butlletí El Agricultor Balear), Tarragona, Castelló de la Plana, Reus, Tortosa, el Vendrell, Vilafranca del Penedès, Maldà i la Cellera de Ter, i els primers anys del segle XX hom en creà moltes més, bé que en general prengueren el nom de sindicat agrícola o bé el d'associació de propietaris, associació agrícola, unió agrícola, etc., agrupades totes a la Federació Agrícola Catalana-Balear. Amb el franquisme, totes aquestes associacions foren suprimides, i llurs funcions (de les quals era exclosa la representació directa dels col·lectius agraris) atribuïdes a les cambres oficials sindicals agràries, els membres de la qual eren designats per les autoritats.
Després del franquisme, ressorgiren, d’una banda, els sindicats agrícoles, dels quals la Unió de Pagesos és el de més projecció als Països Catalans, i, de l’altra, el Parlament de Catalunya creà el 1993 la cambra agrària, corporació de dret públic que actuà com a entitat de consulta i de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya en matèries d’interès agrari. En nombre de quatre (una per província, amb vint-i-cinc membres cadascuna) i amb funcions de representació i de consulta, els seus representants eren elegits directament entre els professionals del sector agrícola, que incloïa també les organitzacions sindicals. Al novembre del 2014 el govern de la Generalitat de Catalunya n’aprovà l’extinció i la substitució per un sol organisme per a tot el territori català, mentre que la Fundació de la Pagesia de Catalunya es feia càrrec del seu patrimoni, destinat a finalitats d’interès general.