Les cambres de comerç són òrgans consultius de les administracions, tenen competències públiques encarregades i delegades per les administracions per a gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les empreses. La denominació de cambra de comerç aplicada a aquest tipus d’institució és d’origen francès. Creada la de Marsella el 1599 i la de Dunkerque el 1700, Lluís XIV dotà aquesta institució d’un estatut nacional (1701), a partir del qual s’estengueren per tot l’estat. Suprimides durant la Revolució (1791), foren restablertes durant el Consolat. El darrer terç del segle XVIII, el títol de cambra de comerç s’aplicà a les associacions de comerciants sorgides a les illes Britàniques (on tingueren un important paper en la Revolució Industrial) i a les colònies britàniques d’Amèrica: Nova York (1768), Glasgow i Belfast (1783), Edimburg i Leeds (1785), etc. Durant el segle XIX s’estengueren per la major part dels estats del món en substitució de les diverses institucions tradicionals de caràcter similar. Als Països Catalans, els col·legis de la mercaderia i els consolats medievals havien deixat pas ja al segle XVIII a les juntes de comerç.
En termes generals, són dos els models bàsics que regulen les cambres de comerç arreu: el model continental, al qual s’adscriuen les cambres de l’Estat espanyol, i el model anglosaxó. En l’àmbit continental, les cambres es consideren com a ens corporatius de caràcter públic i es basen en els principis d’adscripció obligatòria de totes les empreses i de quota obligatòria; en canvi, les anglosaxones són meres associacions de caràcter privat i es basen en els principis de lliure adhesió i de contribució voluntària.
A l’Estat espanyol, el 1886 en fou decretada la constitució a cada una de les províncies (coexisteixen, però, amb d’altres d’àmbit municipal en determinades poblacions importants que no són capitals de província). A partir del 1901 les cambres de comerç es denominaren cambra de comerç i indústria
o cambra de comerç, indústria i navegació
, segons les característiques; amb la llei de bases del 1911, que els donà un estatut oficial, foren establertes a les províncies més industrialitzades cambres d’indústria independents de les de comerç. El 1993 s’aprovà una nova llei de bases de les cambres, que substituí la del 1991, per tal d’ajustar aquestes institucions a la Constitució espanyola del 1978. Les vuitanta-cinc cambres de comerç de l’Estat espanyol es troben agrupades en un Consell Superior de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació, amb seu a Madrid. Hi ha actualment vint cambres de comerç als Països Catalans: vuit de comerç i indústria (Lleida, Tàrrega, Manresa, Terrassa, Sabadell, Valls, Alcoi i Oriola) i dotze de comerç, indústria i navegació (Barcelona, València, Mallorca, Eivissa i Formentera, Alacant, Castelló, Tortosa, Reus, Tarragona, Menorca, Girona, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), a més de la Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà i dels Pirineus Orientals. El Consell de Cambres de Catalunya agrupa les tretze cambres catalanes, i el Consell de la Comunitat Valenciana, les cinc del País Valencià. Les de Barcelona, Eivissa i Formentera, Sabadell i Palamós foren fundades el mateix 1886; les de València i Tarragona, el 1887; la de Lleida, el 1897. El 1903 fou fundada la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació d’Eivissa, amb jurisdicció sobre Eivissa i Formentera; però, atesa la seva poca activitat, desaparegué el 1924 i fou assimilada a la de Palma, que hi establí una delegació. El 1905 foren creades les de Girona, Sant Feliu de Guíxols i Tàrrega; la de Maó ho fou el 1906. Dénia, Vinaròs i Vilanova i la Geltrú havien tingut també, igualment com Eivissa, cambra de comerç. Per al comerç internacional han sorgit, d’una banda, les cambres de comerç nacionals a l’estranger i, de l’altra, la Cambra de Comerç Internacional, fundada el 1919, que té el seu secretariat internacional a París i reuneix més de 100 comitès nacionals, amb un Tribunal d’Arbitratge Comercial Internacional.