Les matèries de càrrega han d’ésser sempre químicament inertes. Les més freqüents són les serradures, les fibres i els teixits triturats, la fècula, el caolí, les argiles, el talc, la sílice, el negre de fum, el guix, el sulfat de bari, el carbonat de calci, l’òxid de titani, l’asbest, la fibra de vidre, la mica, la terra d’infusoris, etc. En alguns casos, les càrregues no tenen altra funció que diluir el producte o augmentar-ne el pes per tal d’abaratir-lo, com quan hom carrega la seda desengomada o bé incorpora òxids metàl·lics al sabó. En la majoria de casos, però, la funció activa o reforçant de les matèries de càrrega és important i, de vegades, imprescindible. Una coberta de pneumàtic, per exemple, cal que tingui molta resistència a l’abrasió, a l’impacte i a la ruptura, qualitats que hom obté carregant el cautxú amb negre de fum. Les matèries de càrrega més usades són les d’origen mineral, perquè tenen l’avantatge de no ésser hidroscòpiques, i perquè tenen unes dimensions de partícula reduïdes, que, en permetre bones dispersions, donen materials uniformes. L’ús de càrregues és molt estès; els consumidors principals són els plàstics, el paper, el cautxú, les pintures, les fibres tèxtils, els sabons, etc.
f
Química