La legislació sobre això, d’origen medieval, prohibia la venda dels béns posseïts o adquirits per determinats tipus de propietaris. En l’àmbit civil eren aquests els posseïdors de béns comunals, propis i col·lectius, i els grans propietaris aristòcrates, que transmetien llurs propietats de pares a fills, immutables o engrandides. En el món eclesiàstic ho era l’Església, pel que feia tant a béns individuals com a béns institucionals i col·lectius —monàstics—, seculars o regulars. Quant a les mans mortes de caràcter fundacional, aquestes es referiren a diversos tipus d’institucions eclesiàstiques (capellanies, obres pies) o laiques (hospitals, confraries). Els perjudicis que la creixent abundància de béns amortitzats ocasionava a les finances públiques i a l’economia en general determinaren, durant el s XVIII, el sorgiment, a la península Ibèrica, de tot un corrent d’opinió contrari a les mans mortes (Campomanes, Olavide, Jovellanos) i, des del regnat de Carles IV, d’unes mesures pràctiques que responien a un doble tipus de lleis: les unes desposseïen la mà morta del domini dels béns que havia acumulat ( desamortització); les altres es limitaven a aixecar la prohibició de vendre'ls ( desvinculació de patrimonis).
f
Dret