i radiació solar | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

radiació solar

substantiu femeníf
Astronomia i astronàutica    Meteorologia
astrofísica astrof i meteorologia meteor
Energia emesa pel Sol en forma de radiació electromagnètica.

Aquesta classe d’energia pot ésser considerada com una col·lecció o espectre d’ones d’una àmplia gamma de longituds d’ona que es propaguen amb una velocitat constant de 300 000 km/s. L’espectre de la radiació solar és constituït per raigs X (0,002 μm-0,010 μm); raigs gamma i raigs ultraviolats (0,010 μm-0,400 μm), el conjunt dels quals transporta el 9% de l’energia total; raigs visibles (0,410 μm-0,700 μm), que representen el 41%, i raigs infraroigs (0,700 μm-1000 μm), que comprenen el 50%. Hom defineix com a radiació d’ona curta l’interval que comprèn longituds d’ona entre 0,2 μm i 5 μm, i com a radiació d’ona llarga l’interval comprès entre 5 μm i 100 μm; així, el 99% de la radiació solar ho és en ona curta. La Terra rep, per terme mitjà, un flux de radiació aproximadament igual a 2 cal/cm2 min. Aquest valor és anomenat constant solar i ha estat calculat minuciosament amb l’ajut dels satèl·lits artificials. La seva distribució no és uniforme, sinó que depèn de l’angle amb el qual incideixen els raigs solars, o sia de la latitud i de l’època de l’any. També cal tenir en compte que l’atmosfera absorbeix i reflecteix una part important de la radiació solar. Per terme mitjà, per a la superfície terrestre, solament el 53% de la radiació que arriba a dalt de tot de l’atmosfera aconsegueix el sòl. Aquesta fracció és anomenada radiació global i és constituïda per raigs que tenen una trajectòria ininterrompuda (radiació directa) i per altres que han estat prèviament reflectits i refractats per l’atmosfera (radiació difusa). Els aparells que mesuren només la radiació directa són els pirheliòmetres, i els que mesuren la radiació global, els piranòmetres (atmosfera terrestre, balanç energètic de la Terra).

Llegir més...