Es tracta d’una literatura eminentment religiosa i cristiana, bé que no manquen obres de caràcter històric o àdhuc científic. Cronològicament, s’obre amb les versions bíbliques. Al segle II i per obra, segurament, de judeocristians, fou traduït l’Antic Testament directament de l’hebreu al siríac. Aquesta versió és anomenada Pšiṭtā (‘simple’). La versió del Nou Testament li és una mica posterior i hom l’anomena també Pšiṭtā o, millor encara, Vetus Syra. Una altra versió, però, del Nou Testament tingué molta difusió en la tradició siríaca, el Diatèssaron de Tacià (segle II).
Pel que fa a la història literària pròpiament dita, hom pot distingir un primer període, que va fins al segle V, i un altre que segueix camins diferents, doctrinalment parlant, segons la doble tradició nestoriana o monofisita, tenint present també la fita que marca, entremig, l’arribada del domini àrab. Literatura eminentment poètica, hom troba, des dels primers escriptors, dos gèneres molt característics: el mēmrā i el madrāšā, als quals cal afegir-ne altres de netament litúrgics com la bā'ūṯā (amb un caràcter entre els dos gèneres anteriors), l''onīṯā (composició poètica de llargada variable derivada de refranys o respostes de salms) i la sogīṯā (composició poètica en estrofes, d’un metre molt senzill, sovint amb un acròstic alfabètic). Al primer període literari pertanyen el gnòstic Bardesanes (154-222), Afraat “el Persa” (~270-d 345) i sant Efrem, l’escriptor més important de tota la literatura siríaca, autor d’una gran quantitat d’obres exegètiques, dogmàtiques, ascètiques, litúrgiques i dels Poemes nisibens.
Al seu temps i posteriorment floriren dues escoles importants que foren centres de cultura siríaca: l’escola de Nisibis, traslladada, amb Efrem al davant, a Edessa el 363, en ésser presa la ciutat pels perses, i retornada a Nisibis el 489, en ésser clausurada la segona per l’emperador Zenó. A l’escola d’Edessa pertanyen Cirilonas, deixeble d’Efrem (segle IV), Rabbūlā (? — 435), Ibas (? — 457), que dirigí l’escola i que és tingut com el pare del nestorianisme. A la segona meitat del segle V es produí la separació de les dues branques de l’Església siríaca, inscrites dins els corrents teològics del nestorianisme i del monofisisme. Entre els nestorians, que corresponen també a l’escola de Nisibis, cal esmentar Narsai (399 — 502), que en fou el restaurador, Baršawmā (420 — 495), Mar Abā (segle V — 552), bon coneixedor del grec, Barḥadbešabbā (segle VI), amb una història eclesiàstica (Henana, que fou director de l’escola del 572 al 610, era, en canvi, antinestorià), Babai el Gran (~550 — ~628), considerat el màxim doctor dels nestorians de Pèrsia, seguit i repetit pels teòlegs posteriors, Isaac de Nínive (segle VII), autor ascètic, Josep Ḥazzāyā (segle VII) i ‘Enānišo’ (segle VII), autors d’històries monàstiques, Timoteu (? — 823), autor d’escrits canònics, Teodor Bar Kōnay (segles VIII-IX), Išō'ded de Merw (segle IX), autor de comentaris bíblics importants per al coneixement de l’exegesi nestoriana, Jordi d’Arbela (segle X), autor d’obres canòniques i d’un important comentari litúrgic, Ḥunayn Bar Iṣḥāq (segle X) i Bahr Bahlūl (segle X), gramàtics i lexicògrafs, que compilaren, ambdós, un lèxic de la llengua siríaca. Tanca la literatura siríaca oriental 'Abdīšo’ bar Berīkā, més conegut amb el nom llatinitzat d'Ebediesus.
Entre els escriptors sirooccidentals i monofisites es destaquen Jaume de Sarūg (~451-521), poeta prolífic, anomenat “Arpa de l’Església”, Filoxè de Mabbūg (?-522), teòleg molt actiu, impugnador del nestorianisme, Sergi de Reš'aynā (?-536), metge, que traduí del grec diverses obres filosòfiques i mèdiques, Joan d’Efes (~507-586), autor d’una història monàstica i d’una història eclesiàstica. Després de la conquesta àrab es destaca, en primer lloc, Jaume d’Edessa (~633-708), un gran erudit, coneixedor del grec i de l’hebreu, que revisà el text siríac de l’Antic Testament, diversos texts litúrgics (especialment una col·lecció de cants recollida per Pau d’Edessa) i és autor de diversos tractats (filosòfics, doctrinals, gramàtics), cartes i traduccions (com les homilies de Sever d’Antioquia). Hom pot esmentar encara Jordi dels Àrabs o dels Gentils (?-724), Moisès Bar Kēfā (815-903), etc. Dionís Bar Ṣalībī (?-1171), autor, entre d’altres obres, d’un important comentari litúrgic, el patriarca Miquel I i Gregori Bar Hebreu tanquen, pràcticament, la literatura siríaca occidental. Entre les obres sovint anònimes o atribuïdes, amb més o menys fonament, a autors diversos, hom pot esmentar, encara, les Actes dels Màrtirs (segles IV-VI), escrits hagiogràfics de diverses èpoques, cròniques històriques (entre les quals sobresurt la Crònica d’Arbela, del segle VI?, que ofereix, però, una autenticitat dubtosa) i una gran quantitat d’escrits litúrgics, sia poètics, sia eucològics, entre els quals hi ha les anàfores (el ritu siroantioquè en posseeix més de 70) per a la celebració eucarística.