i teologia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

teologia

substantiu femeníf
Cristianisme
cristianisme crist
Ciència que —des de la fe i a partir de les dades de la revelació— cerca de donar raó i de fer comprensible per al creient el misteri de Déu pel que fa a la manifestació i la comunicació a l’home en la història de la salvació, culminada en el Crist i expressada en l’Escriptura.

L’arrel i la connotació grecopaganes que el terme teologia tenia pesà clarament en el desenvolupament d’un concepte cristià de teologia, i, així, els primers pensadors del cristianisme primitiu dubtaren d’adoptar aquest terme, que evocava la teologia mítica dels poetes pagans. Tanmateix, Orígenes i, sobretot, Eusebi de Cesarea adoptaren ja aquest terme per a designar el discurs creient sobre Déu i el seu Crist, en contraposició al que hom podria anomenar una teologia natural; i en l’obra del Pseudo-Dionís, on la paraula rep ja la seva consagració oficial i serveix per a distingir els diversos coneixements de Déu (teologia simbòlica, “catafàtica”, “apofàtica” o teologia negativa, i mística), és oferta alhora, justament i sota la influència neoplatònica, una síntesi subtil de teologia natural i de teologia cristiana. Més important és, però, la distinció dels pares grecs entre theologia, o doctrina de la Trinitat, i oikonomia, o doctrina del Logos en la seva encarnació salvadora. Aquesta distinció ha restat clàssica fins avui, sobretot en la teologia ortodoxa (representada al s. XIV per Gregori Palamàs i Nicolau Cabàsilas, al s. XV per G.Skholários i, contemporàniament, per A.S.Khom'akov, S.N.Bulgakov i V.S.Solov'ov, entre altres), que ha mantingut una tendència mistèrica, complementària de l’orientació especulativa dominant en el món llatí. En aquest, d’altra banda, la paraula “teologia” no fou assumida fàcilment. Agustí la utilitzà per a designar l’ensenyament sobre Déu, però quan es tractà del discurs sobre el conjunt dels dogmes cristians preferia de parlar de doctrina christiana. És, probablement, amb Abelard que el mot rebé l’accepció més pròxima a l’actual. L’edat mitjana llatina resta fidel a l’expressió augustiniana de doctrina christiana; Tomàs d’Aquino encara prefereix de parlar de doctrina sacra per a designar l’ensenyament cristià en la seva totalitat, i rarament utilitza en aquesta accepció el mot theologia. Cal esperar l’escolàstica posterior perquè aquest mot esdevingui el terme tècnic que caracteritzi l’explicació racional del contingut de la fe o, millor, la “ciència de la fe”, tot donant a ciència la significació aristotèlica de cognitio certa ex causis. Una tal pretensió científica i racional de la teologia, que en altres temps reivindicà àdhuc el títol de “reina de les ciències”, és actualment inviable; l’adveniment de la raó crítica en filosofia i el desenvolupament de les ciències de l’home han arruïnat aquesta pretensió. Reivindicar, avui, un estatut científic per a la teologia significa que aquesta no pot separar la seva submissió a la paraula de Déu d’una exigència crítica; la seva tasca consisteix a reflexionar críticament sobre els enunciats de la fe en les seves formes més diverses (bíblica, dogmàtica, historicoeclesiàstica) en funció tant de les sol·licitacions de la racionalitat moderna, com també de la praxi concreta de l’Església en una època històrica determinada. En aquest sentit, la teologia ha de mantenir un diàleg amb les ciències humanes (psicologia, sociologia, teoria crítica de la societat, etc.), renovant les dades de l’experiència humana i sotmetent el discurs tradicional sobre Déu i sobre l’home a una crítica radical, sense que aquest diàleg perjudiqui les relacions tradicionals i privilegiades entre la teologia i la filosofia: com a reflexió sobre la fe, la teologia no pot deixar de filosofar si no vol caure en pur biblisme i en historicisme, o en positivisme dogmàtic si no vol renunciar a la seva pretensió de saber crític; la història de la filosofia, com a història de la raó, té una gran significació per a comprendre la paraula de Déu, i és tasca permanent de la teologia d’elaborar un nou llenguatge que faci més intel·ligible el contingut de la fe a cada moment històric. D’altra banda, atès que les realitats de la fe només són assequibles a través d’una interpretació, el llenguatge teològic ha d’ésser necessàriament especulatiu, almenys en el sentit que sobrepassa els límits d’un llenguatge de constatació; la dificultat pròpia del llenguatge teològic està precisament en el fet que és alhora especulatiu i autoimplicatiu, és a dir, un llenguatge de veritat i un llenguatge de compromís (suposa la fe com a adhesió viva de l’esperit a la mateixa realitat de Déu). Atès, així mateix, que el seu objecte és Déu, la teologia té sempre una limitació constitutiva pel que fa a una sistematització conceptual. Finalment, atès que la teologia parla d’una realitat invisible, els seus criteris de veritat mai no poden ésser d’ordre empíric. Malgrat això, la teologia recolza sobre una objectivitat històrica, la d’uns esdeveniments que fonamenten la fe biblicocristiana. Un dels criteris de verificació propis del treball teològic consisteix, doncs, justament, a confrontar les noves expressions de la fe amb el llenguatge inicial de la revelació sobre aquests esdeveniments fonamentals, així com amb llurs diverses interpretacions tot al llarg de la tradició de l’Església. És a dir: per un retorn constant a les fonts bíbliques, la teologia ha de lliurar-se a la relectura hermenèutica de la seva pròpia tradició i a una represa creativa del missatge cristià en funció dels interrogants del pensament contemporani. Com en el passat, el problema de les relacions entre la fe i la raó resta al cor en la reflexió teològica. La unitat de la teologia es fonamenta en el seu únic terme, Déu. Tanmateix, aquesta unitat resta fragmentada en parcel·les com més va més repartides entre especialistes, orientats a estudiar algun aspecte de la reflexió teològica. D’antuvi, hom la pot dividir, metodològicament, en dos grans sectors: el de l’anomenada teologia positiva (que inclou tant la teologia bíblica, centrada en les dades i en les diverses concepcions teològiques de les tradicions o els autors bíblics, com la teologia patrística, centrada en l’elaboració teològica de la fe durant els primers segles del cristianisme) i el que hom anomena teologia especulativa o escolàstica, bé que aquesta segona denominació hauria de delimitar-se en la seva significació històrica, com a expressió de l’èxit aconseguit pel mètode dominant a l’edat mitjana; si més no en la seva forma actual, una tal divisió aparegué arran de les controvèrsies entre catolicisme i protestantisme i expressà la necessitat de retornar a les fonts vives de la fe. També pel que fa al mètode, hom distingeix entre teologia sistemàtica, sovint identificada amb la teologia dogmàtica (dogmàtica) i centrada en l’exposició doctrinal dels continguts de fe, i teologia moral (moral); ara bé, tot i repartir-se matèries comunes, una separació radical entre ambdues no porta sinó a l’establiment d’un cisma entre veritats que cal creure i manaments que cal practicar; la moral, aleshores, perd consistència, com si, essent la ciència dels deures, presentés el grau mediocre d’una vida la perfecció de la qual fóra presentada per la teologia mística (mística) o per la teologia ascètica (ascètica). Dintre la unitat del saber teològic, d’altra banda, l’anomenada teologia pastoral (pastoral) és determinada per la qualitat pràctica d’aquest saber, mentre que quan s’orienta concretament a la predicació pren el nom de teologia querigmàtica (teologia querigmàtica), i quan tracta de justificar, tant històricament com raonablement, la revelació divina i l’acte de fe creient pren el nom de teologia fonamental, configuració moderna de l’antiga apologètica. A més de les diferents especialitats que corresponen a l’estudi teològic de realitats particulars (teologia del treball, de la pau, etc.), o àdhuc de la mateixa història —teologia de la història (història)—, hom parla, així mateix, d’altres diverses modalitats (teologia laical, social, analítica, etc.), segons els diversos àmbits a què és aplicada la teologia o els nivells específics des dels quals tracta la realitat. Tota la història del cristianisme manifesta un pluralisme en la interpretació de la fe. El cas més notable, per desgràcia massa oblidat per un consentiment tàcit en la separació humana i religiosa, arrenca de la mateixa geografia espiritual de la cristiandat: la teologia d’Orient i la d’Occident. Només actualment, i gràcies a un millor coneixement dels pares grecs, han estat experimentades profundament les divergències d’ambdós corrents teològics, considerades negatives si hom hi veu una de les causes del cisma, però que són motiu de complaença si, dintre l’ortodòxia i la unitat de la fe, hom hi sap veure dos esforços complemetaris per tal de comprendre millor el misteri. A Occident mateix, la història medieval ofereix dues formes d’elaboració teològica, la monàstica, atenta a la contemplació inexpressable del misteri, i l'escolàstica, inquieta per aconseguir una síntesi de fe i raó. Així mateix, la sistematització de la teologia ha comportat la distinció de tot un seguit de disciplines sovint massa diferenciades (cristologia, soteriologia, mariologia, etc.). Pel que fa al s. XX, el pluralisme justifica una teologia més jurídica, a base de mètodes deductius (Billot, Garrigou-Lagrange), i una teologia més profètica d’encarnació (Chenu, Thils, Dubarle), d’escatologia (Bouyer, Daniélou) o d’assumpció, en una línia sociològica (el progressisme francès posterior a la Segona Guerra Mundial), o bé de caràcter còsmic (Teilhard de Chardin). En un temps, d’altra banda, que l’expansió demogràfica i política dels pobles ha revelat els complexos de la civilització occidental, les veritats adquirides per l’Occident cristià no han d’impedir la comprensió del geni humà i cristià d’altres civilitzacions. El concili II del Vaticà consagrà els grans moviments (bíblic, litúrgic, ecumènic, patrístic i d’apostolat dels laics) de la renovació teològica sorgits al començament del s. XX i assumí l’anomenada nova teologia, corrent de renovació teològica que assolí el seu moment àlgid l’any 1955 a França: aparegueren grans col·leccions de texts, i els principals teòlegs començaren a agrupar llurs estudis en volums d’àmplia difusió i àdhuc crearen unes determinades escoles (en són uns representants típics, entre altres, M.D.Chenu i Y.Congar, K.Rahner, H.de Lubac, H.Urs von Balthasar i E.Schillebeeckx). Després del concili II del Vaticà alguns fenòmens, pel fet que tenen més pes en la cultura actual, han influït en la teologia catòlica fins a col·locar-la en una situació inèdita, determinada tant per la crítica atea de la religió, com pel problema hermenèutic; en aquest sentit ha estat decisiva la influència de la crítica radical, nascuda de l’anomenada teologia liberal, que dominà al s. XIX entre els protestants, i, més particularment, la influència de les aportacions dels també protestants contemporanis Rudolf Bultmann, Paul Tillich i D.Bonhoeffer (teologia de la creu), així com dels teòlegs de la ciutat secular (H.Cox, Van Buren, etc.) i de l’anomenada teologia de la mort de Déu, o teologia radical (ateisme cristià). Alhora, han sorgit temes particularment accentuats, com és ara l’antropocentrisme (J.B.Metz), la significació de l’esperança i l’abast de l'escatologia (J.Moltmann), el significat de la missió, els problemes de la desmitologització, la dessacralització i la secularització, o les preguntes sobre la situació del cristianisme enmig de les religions i sobre la significació d’aquestes i de llurs mites. A partir del decenni dels anys setanta la teologia tendeix a caracteritzar-se, predominantment, com a teologia política (amb atenció a les circumstàncies pròpies, a l’Amèrica llatina ha donat lloc a la teologia de l’alliberament, on destaquen, sobretot, els noms de Leonardo Boff i Gustavo Gutiérrez, és a dir, com a concreta reflexió cristiana sobre cada determinada situació politicosocial, reflexió centrada sovint en temes com és ara el profetisme i la denúncia, la violència i la no- violència, etc. (i hom parla àdhuc d’una teologia de la revolució). Totes aquestes tendències manifesten una preocupació “pastoral”, la qual representa una nova sensibilitat dogmàtica sol·lícita per a la història, per a l’home, per a la realitat concreta. Actualment, en oposició a la racionalitat tècnica, que s’ha prolongat en una teologia de la raó pràctica en la teologia política i de crítica social, es desenvolupa una teologia contemplativa, atenta als aspectes estètics de la revelació i a l’experiència de la fe.

Col·laboració: 
EVi
Llegir més...