i taula de canvi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

taula de canvi

substantiu femeníf
Història
història hist
Lloc on els canviadors posaven les monedes i feien el canvi manual d’unes monedes per altres.

Hi havia canviadors ambulants, que compraven i venien, sobretot a les fires, on paraven la taula —negoci que perdurà fins al s XVIII—, i, almenys des del s XIII, canviadors sedentaris, establerts a les ciutats, que, a més del negoci del canvi manual de monedes, feien altres operacions, avui considerades bancàries (dipòsits en compte corrent, crèdits comercials, pagues per compte d’altri, assignacions de pagament, etc). Aquests són pròpiament els canviadors que han donat origen a la banca moderna, dels quals als Països Catalans hi ha referències documentals segures de la primera meitat del s XIII. Efectivament, el privilegi de l’any 1247, que establí la nova moneda de rals de València, amb curs legal en aquest regne i al de Mallorca, establí un termini per al canvi de la nova moneda en una taula oficial ad hoc —que és la primera taula de canvi oficial coneguda— i determinà que, un cop exhaurit aquell termini, la nova moneda havia de tenir la cotització del que valgués a les taules dels canviadors. Durant la segona meitat del s XIII els canviadors, en poder dels quals hi havia una gran part del numerari corrent al país, esmerçaren els diners que tenien en dipòsit en operacions comercials, les quals de vegades anaven malament i els menaven a la insolvència. Això, entre altres reaccions purament de mercat, motivà la intervenció del poder públic per protegir els clients d’aquelles taules: la cort de València del 1283 prohibí als canviadors de tenir taula sense haver prestat fermança suficient, en poder de la cort, de restituir els dipòsits rebuts. La cort de Lleida del 1301 desenvolupà el sistema, tot distingint entre els canviadors que actuaven amb garantia o fermança (que podien cobrir la taula amb un tapet) d’aquells altres que no tenien cap més responsabilitat que la pròpia i personal (llur taula havia de restar nua), i establí per als primers la necessitat d’oferir una fermança per 1 000 marcs d’argent a les ciutats de Barcelona i Lleida i de 300 per a les altres ciutats i llocs del Principat. Aquest mateix sistema de la garantia de mil marcs per als canviadors amb tapet fou adoptat a València el 1320, però quatre anys després, el 1324, calgué modificar-lo, i hom tornà al sistema de garantia il·limitada, a causa de les nombroses fallides d’aquell any motivades pel tradicional costum dels canviadors d’esmerçar els diners dipositats a llurs taules en operacions comercials. Al Principat també hagué d’ésser ampliada la garantia dels canviadors amb tapet l’any 1359, que restà establerta en 2 000 marcs a les ciutats més importants, Perpinyà inclosa, però sempre mantenint la possibilitat d’existència de canviadors sense tapet, és a dir, sense garantia. Aquest sistema és el que restà definitiu en l’ordenament de les taules de canvi privades. Aquestes dificultats motivaren, a la segona meitat del s XIV, un creixent intervencionisme de les ciutats en la banca, sobretot en la certificació de la suficiència de les fermances presentades pels canviadors i en la publicitat dels que eren garantits i els que no ho eren, en part per l’interès del públic, però en part també per a salvaguardar les finances dels consells de les ciutats, puix que els canviadors feien tot el moviment dels fons públics de les finances ciutadanes. Així nasqueren les taules de canvi municipals. L’any 1397, en plena època de les dificultats, hom designà a Barcelona una comissió per a estudiar l’administració dels deutes de la ciutat, que eren molt elevats, i la reglamentació dels canviadors, comissió que considerà com a expedient més aconsellable l’establiment d’una taula de canvi assegurada per la ciutat mateixa, en la qual s’haurien d’imposar obligatòriament tots els dipòsits públics i judicials, i voluntàriament els d’aquelles persones que volguessin operar per mitjà d’aquesta taula. El projecte fou aprovat el 14 de desembre de l’any 1400, i la taula fou oberta a la llotja el 20 de gener de 1401, coberta amb un tapet amb les armes de la ciutat, i durant aquell mateix any foren aprovades les ordinacions per al seu funcionament. L’administració de la taula era confiada a dos administradors, elegits pel consell de la ciutat per a un període de dos anys. Aquests responien amb tots llurs béns de la rectitud de l’administració i havien de prestar, a més, una fiança de 6 000 florins d’or cadascun per a respondre d’aquella administració. L’aspiració que hom perseguia amb l’erecció d’aquest banc públic era de reduir l’endeutament de la ciutat, aspiració que no aconseguí, perquè el deute de la ciutat tenia una tendència constant a augmentar, sobretot en les èpoques crítiques, com els anys 1466-68, que el banc passà per situacions molt crítiques, tot i que des de l’any 1413 la taula fou també dipositària dels fons de la generalitat, que certament no eren considerables. Tot i això, la taula aconseguí de tenir continuïtat, i amb alternatives diverses arribà fins a l’any 1714. A València, el 15 d’octubre de 1407 els consellers de la ciutat prengueren també l’acord inicial d’establir una taula de canvi assegurada per la ciutat, amb la mateixa finalitat de reunir fons per tal de reduir el deute públic. Obtingut el privilegi corresponent del rei Martí, el 31 de gener de 1408 fou constituïda la taula i pocs dies després el consell dictà les seves primeres ordinacions. La taula fou instal·lada a la llotja, coberta amb el clàssic tapet, per a indicar la garantia amb què funcionava, en el qual hi havia les armes de la ciutat. Originàriament era també regida per dos administradors o regidors, però l’any següent, el 1409, fou reduït només a un, que era alhora el clavari general del comú de la ciutat, si bé havia d’administrar separadament els diners del comú dels diners dels dipositants particulars. Potser per la mateixa novetat de la institució, al cap de vuit anys, el 1416, la taula de València hagué d’ésser liquidada i trigà un segle a reaparèixer. Aquesta imitació de la iniciativa de la ciutat de Barcelona encara tingué aquells anys, fora dels Països Catalans, una manifestació en el Banco di San Giorgio de Gènova, fundat el mateix any 1408, bé que era un dels elements d’una institució més àmplia, la Casa di San Giorgio, que agrupava els creditors del deute públic de la ciutat de Gènova. Aquest banc només durà fins a l’any 1444, que fou tancat. A mitjan s XV, doncs, la temptativa d’establir bancs municipals havia fracassat, amb la sola excepció de la taula de Barcelona. Al s XVI hi hagué una revitalització d’aquesta iniciativa d’establir bancs municipals; l’any 1507 aparegué la taula de canvi de Mallorca. El 1518 el consell de la ciutat de València redactà unes noves ordinacions i inaugurà la Taula Nova el 14 d’abril de 1519. Les altres foren més tardanes: a Girona, el consell, basant-se en un privilegi reial del 1443, obrí una taula el 1565, exemple seguit a Vic el 1583 i a Lleida el 1585. Hi hagué igualment taula en aquesta època a Saragossa i a Perpinyà. Fins i tot a Palerm fou fundada una taula d’aquesta mena l’any 1552. Aquesta revitalització formava part d’una tendència general: a Gènova, la Casa di San Giorgio reprengué l’activitat bancària el 1586. L’any següent, el 1587, el senat venecià obrí el banc de la Piazza del Rialto, i aquell mateix any fou creada la Banca de Messina. El Banco di Sant'Ambrogio de Milà data del 1597. Aquests bancs municipals representaven, però, en aquell temps el conservadorisme financer, que menà fins i tot a temptatives de monopoli i de prohibició de la banca privada, que hom no pogué sempre sostenir. Al s XVII la iniciativa bancària es desplaçà als països del nord: el banc d’Amsterdam (1609) i el d’Hamburg (1619) representen encara bancs municipals o ciutadans, però el banc de Suècia (1651) i, sobretot, el banc d’Anglaterra (1694) foren ja bancs nacionals, que representen el sistema bancari modern, caracteritzat per la pràctica del descompte bancari i l’emissió del paper-moneda, activitats desconegudes en els bancs municipals tradicionals. Ací la centralització borbònica del s XVIII posà fi a les clàssiques taules municipals: el 1714 s’extingí la de Barcelona, i el 1719 la de València.

Col·laboració: 
AGa
Llegir més...