El primer califa fou Abū-l-‘Abbās al-Saffāḥ, descendent suposat d’al-'Abbās ibn ‘Abd al-Muṭṭalib ibn Hāšim, oncle de Mahoma. Aquesta família feu de la secta religiosa dels haiximites (una branca del xiisme) l’instrument polític que el 750 destronà Marwān, darrer califa de la dinastia dels omeies de Damasc. De primer s’instal·laren a Kūfa; però en ésser fundada Bagdad el 762, hi traslladaren la capital. En el califat abbàssida se succeïren trenta-set sobirans que regnaren cinc segles justos. La dinastia abbàssida intentà de mantenir la unió del gran imperi de l’islam per mitjà d’una reforma religiosa ortodoxa i d’uns costums unificats. Entre altres coses, retornaren a la Meca i a Medina llur importància com a centres religiosos. Els dominis dels abbàssides es mantingueren a l’Orient, però no a l’Occident, on, independitzats Al-Andalus (756) i una gran part del nord d’Àfrica (787), només retingueren Ifrīqiya (actualment Tunísia i part d’Algèria). La dinastia obtingué la màxima esplendor durant el califat del més gran dels abbàssides, Hārūn al-Rašīd, al trencant dels segles VIII i IX. La decadència, però, fou ràpida. Als segles IX i X el califat de Bagdad es fraccionà. Així es formaren les dinasties saffàrida a Pèrsia, tulúnida a Egipte i Síria i fatimita a Tunis. Simultàniament els califes abbàssides perdien el poder efectiu, que passava a les mans de ministres (visirs) i de governadors (emirs
Expansió del califat abbàssida
© fototeca.cat