Els personatges simbolitzen idees abstractes que plantegen, d’una manera discursiva, problemes d’abast teològic, amb un mínim d’acció; en la seva època de plenitud, i gràcies especialment a l’obra de Calderón de la Barca, foren posades en joc unes tècniques molt evolucionades i una gran riquesa escenogràfica. Destinada a ésser representada en la festivitat de Corpus Christi, fou el resultat d’una transacció entre el costum popular medieval de celebrar la diada amb representacions teatrals i les exigències de la reforma catòlica, tal com fou aplicada, després del concili de Trento, als regnes hispànics. Aquest gènere literari tingué el seu precedent immediat, sembla, en les farses per al Corpus escrites des del 1530 per Diego Sánchez de Badajoz. Cristal·litzà a València, en castellà, a partir del 1557, en temps de l’arquebisbe Francisco de Navarra (1556-63) —deixeble de Martín de Azpilcueta, el detractor de l’esperit profà de la festa del Corpus—, el qual havia estat bisbe de Badajoz mentre Diego Sánchez passava en un poble d’aquella diòcesi els darrers anys de dramaturg. Sota la seva iniciativa i la de l’arquebisbe Juan de Ribera (1568-1611) —procedent, també, del bisbat de Badajoz—, escriviren llurs actes sacramentals Joan Timoneda, un dels capdavanters del gènere i autor, a més, dels dos únics actes escrits en català — L’església militant (1573) i El castell d’Emaús (1573)—, i Jaume Ferrús. El gènere no arribà a desplaçar, però, als Països Catalans, les representacions teatrals populars; en canvi, a Castella, assolí la seva plenitud ja entrat el s XVII. Els municipis rivalitzaven per encarregar-ne la confecció als dramaturgs profans més brillants: Lope de Vega, Tirso de Molina, Mira de Amescua, Josef de Valdivieso, Calderón de la Barca. Escrits per encàrrec, no sempre aconseguiren de reeixir en la limitació espacial i temàtica dels actes i, pressionats pel temps —els encàrrecs eren anuals—, no es renovaven ni renovaven el gènere sinó de tard en tard, i aquest no reeixí plenament fins Calderón amb les seves obres mestres El gran teatro del mundo (1633) i La vida es sueño (1673). La representació, d’una gran fastuositat de vestuari i d’escenografia, tenia lloc a la plaça pública davant un públic popular i massiu i anava a càrrec de companyies teatrals professionals. Aquesta professionalització explica precisament l’empenta aconseguida per l’acte sacramental i la seva interferència amb altres gèneres, com la comèdia i la sarsuela; però, simple transposició de temes profans en el teatre religiós, esdevingué suspecte als teòlegs i als moralistes, i l’any 1765 en fou prohibida la representació. El gènere fou reivindicat a Castella durant el Romanticisme i, modernament, alguns autors com Rafael Alberti i Miguel Hernández han intentat de renovar-lo.
m
Teatre