Al llarg de la seva història ha tingut contactes amb d’altres gèneres, com l’anomenat “pensament” filosòfic, l’axioma científic i l’apotegma, o ha estat anomenat amb d’altres noms com proverbi, adagi, sentència i màxima. Inicialment fou una forma culta d’expressió continguda en obres extenses, però que podia ésser aïllada sense perdre el significat. En trobem a les antigues cultures egípcia, sànscrita, vèdica i xinesa, però fou sobretot a través d’alguns llibres bíblics i dels autors grecs i llatins (Plató, Virgili, Ciceró, Sèneca, etc) que aconseguí la seva màxima difusió. Sota aquesta doble influència, fou utilitzat pels pares de l’Església (Basili, Atanasi, Gregori Naciancè, etc) i a l’edat mitjana hom compilà i divulgà florilegis o antologies dels autors clàssics, especialment llatins. Encara modernament, és freqüent d’aïllar frases amb sentit propi tretes de llibres més extensos i donar-les ordenades a part ( Llibre roig de Mao Zedong). El poble els adoptà i, a més, n'encunyà de semblants amb les seves experiències de la vida i amb les normes de conducta que n'extreia ( refrany). En un moment determinat, aquella forma especial d’expressió esdevingué un gènere. Així els diversos llibres bíblics d’aforismes didacticomorals ( Llibre dels Proverbis, Eclesiastès , etc) i, a Grècia, l’especialització mèdica creada per Hipòcrates i que durà fins a temps força avançats. A l’edat mitjana, i paral·lelament a l’abundància de florilegis, hi hagué un gran conreu d’aquest gènere (Šem Tob), que es desenvolupà a través del Renaixement (Erasme) i del barroc (Bacon, Gracián, etc), prengué especial projecció a la França de la Il·lustració (La Bruyère, La Rochefoucauld, etc) i, sota el prestigi, entre d’altres, de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer, arribà fins als nostres dies (Paul Valéry, José Bergamín, etc). Fou molt utilitzat als Països Catalans durant els s. XIII i XIV (Cerverí de Girona, Ramon Llull, Jafuda Bonsenyor, Nicolau de Pacs, etc), però no tingué, llevat del cas de Joan Carles Amat, a mig camí de la literatura popular, una continuació important fins al s. XX, gràcies sobretot a Eugeni d’Ors i a Joan Fuster. Cal esmentar que alguns autors reelaboraren, en termes més o menys cultes i humorístics, proverbis i refranys populars (Albert Llanes i Pompeu Gener).
m
Literatura