A Castella, a Aragó i al Principat, on vivien diluïts entre la població dominadora, aquells grups aviat abandonaren llur idioma, i entorn del 1500 ja no en conservaven sinó algun rastre fonètic en l’ús del castellà o del català. Al País Valencià, per contra, una gran part de la massa islàmica, concentrada en comunitats homogènies i eminentment camperola, es mantingué fidel a la llengua tradicional, tant com a la religió i als costums jurídics musulmans. Després de la guerra de les Germanies, les autoritats decidiren de promoure la integració dels moros valencians, i el 1525 els obligaren a optar entre batejar-se o emigrar. A partir d’aquest moment, la campanya d’assimilació excedí l’àrea religiosa i afectà també la llengua. Les prohibicions d’emprar l’algaravia començaren el 1528 i es repetiren fins el 1609, any en què els moriscs foren expulsats. La resistència idiomàtica dels musulmans es manifestà, encara, a través d’escoles clandestines, documentació privada, etc. Sembla, però, que no s’hi produí cap mena de literatura. Un dels pocs texts escrits en algaravia que han arribat fins a nosaltres és l’edició bilingüe (castellà-àrab) d’un catecisme, ordenada per Martín de Ayala, arquebisbe de València (1566). En l’esforç per a extirpar la llengua dels moriscs, alguns teòlegs sol·licitaren que fossin castigats els qui gosessin parlar-la, i el bisbe d’Oriola Josep Esteve arribà a exigir-ho (1595) (" cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño "). L’abundància d’arabismes en els subdialectes catalans del País Valencià és deguda a la llarga perduració que hi tingué l’algaravia.
f
Lingüística i sociolingüística
Història