Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl (1121), organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min (1130-63), el qual prengué el títol califal d'amīr al-mu'mī-nīn, dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix (1146)— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits (després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr), els hammadites (1151) i els normands. ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus (1147) i topà amb l’aliança d’Ibn Mardaniš, de la taifa de Múrcia, i els Banū ×Gāniya amb Alfons VII de Castella-Lleó. Al-Andalus fou dominat (amb excepció de les Balears, que resistiren fins el 1203 en mans dels Banū Ġāniya) durant el califat del seu fill Abū Ya'qūb Yūsuf, el qual s’establí a Sevilla (1172), bé que Marràqueix continuà com a capital nominal. Abū Ya'qūb Yūsuf, que protegí les ciències i les arts i obligà els jueus a professar l’islamisme, no pogué frenar els progressos de la reconquesta i morí (1184) quan lluitava a Santarém contra els portuguesos ajudats per Ferran II de Lleó. El seu fill, Abū Yūsuf Ya'qūb al-Mansūr (1184-99), derrotà Alfons VIII de Castella a Alarcos (1195), última gran victòria del poder almohade, el qual quedà anihilat a Las Navas de Tolosa (1212) pels exèrcits navarrès, portuguès, castellà i catalanoaragonès, reforçats per croats francesos, durant el califat de Muḥammad ibn Ya'qūb al-Nāṣir (1199-1214), el qual, bé que s’annexionà les Balears, veié iniciar-se el desmembrament de l’imperi. Els vuit califes que el succeïren no pogueren evitar el naixement de noves dinasties al N d’Àfrica (hàfsida a Tunis el 1229, abdalwadites a Tilimsen el 1236) i de noves taifes a Al-Andalus. Ferran III de Castella-Lleó i Jaume I de Catalunya-Aragó retallaren els dominis musulmans peninsulars (reconquesta de les Balears del 1229 al 1235, Còrdova el 1236, València el 1232-38). Els almohades s’esfondraren definitivament davant els benimerins, els quals s’apoderaren de Marràqueix el 1269. Sobresurten en aquesta època la construcció de la Giralda de Sevilla i la tasca dels filòsofs Ibn Ṭufayl i Ibn Rušd. Cronistes dels almohades foren els historiadors marroquins Ibn ‘Iḏrī al-Marrākušī i ‘Abd al-Wāḥid al-Marrākušī. Els almohades reformaren la moneda i crearen la masmudina.
f
m
Història
L’imperi almohade vers l’any 1200
© fototeca.cat
Individu de la secta islàmica fundada per Muḥammad ibn Tumart, de la tribu berber dels masmuda als confins de l’Atles, que defensava l’existència d’un déu únic i les excel·lències de l’Alcorà i la sunna davant el creixent antropomorfisme dels musulmans.