i almoràvit | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

almoràvit

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
L’imperi almoràvit vers l’any 1100
© fototeca.cat
història hist
Individu de la secta islàmica originària del Sàhara, fundada el 1042 per ‘Abd Allāh ibn Yāsīn.

A causa del vel que els tapava el rostre fins als ulls, els seus membres foren també anomenats al-mulaṯṯimūm (els qui duen vel). La tribu Lamtūna (del grup berber dels sanhāǧa, antecessors dels tuareg) fou aviat partidària de la nova doctrina, gràcies al fet que dos dels seus xeics, els germans Yaḥyà i Abū Bakr, es convertiren en deixebles d’‘Abd Allāh. Inspirats pel fanatisme religiós es dedicaren al gihad (guerra santa). La successiva actuació militar de Yaḥyà i d’Abū Bakr determinà el domini de les tribus del desert i assimilà els territoris de Siǧilmasa, Sūs i Agmāt. Abū Bakr, encomanat el nord al general Yūsuf ibn Tašfin, es dirigí vers el sud i s’emparà de Ghana (1076), on es formà un primer nucli de musulmans negres i fou establerta la ciutat de Tombouctou (1077), centre destinatari de les rutes de caravanes provinents de l’altra banda del Sàhara. Yūsuf, que havia posat els fonaments de la capital de l’imperi almoràvit, Marràqueix, el 1062, estengué els seus límits fins a Algèria i passà a la península Ibèrica cridat per una delegació dels principals reis de taifes, impotents davant l’ímpetu dels regnes cristians. En una primera expedició es limità a derrotar Alfons VI de Castella a Zalaca o Sagrajas (1086), però, més tard, instigat pel poble i pels alfaquins, tips de l’arbitrarietat de les respectives autoritats i desitjosos d’un estat just i centralitzat, tornà a Al-Andalus, foragità els reis de taifes meridionals i hi instaurà el poder almoràvit. La conquesta de les taifes de la Šarqiyya fou més tardana. Múrcia caigué el 1091: Dénia i Xàtiva, el 1092; Tortosa, pels volts de l’any 1099; València, que resistí en vida del Cid, capitulà el 1102, després de nou mesos de setge; Albarrasí caigué el 1104. El governador almoràvit de València intentà d’annexionar-se la taifa de Saragossa dels Banū Hūd, els quals negociaren directament amb Yūsuf ibn Tašfīn llur independència; la taifa fou inclosa finalment a l’imperi almoràvit per ‘Alī ibn Yūsuf (1110) fins que Alfons I d’Aragó la féu definitivament cristiana l’any 1118. El segon califa almoràvit, ‘Alī ibn Yūsuf (1106-43), derrotà el rei castellà Alfons VI de Castella-Lleó a Uclés (1108). Des de Saragossa i València intentà l’expansió cap a l’est, que quedà frenada al congost de Martorell (1114) per la victòria de l’exèrcit català. El regnat dels almoràvits es caracteritzà per llur intransigència religiosa, principalment amb els mossàrabs, molts dels quals foren deportats al Magrib, i d’altres, arran de l’expedició a Granada (1125) d’Alfons I d’Aragó, anaren amb ell per repoblar terres acabades de conquerir pels aragonesos. A la mort d’'Alī l’imperi almoràvit es trobava en franca decadència: al Magrib, la nova secta almohade anava prenent posicions. A l’Àndalus s’iniciava un període de reacció antialmoràvit de la població, descontenta per la intolerància almoràvit i pels repetits augments dels imposts, que originà un nou desmembrament en dinasties de taifes. Només a les Balears continuà el poder almoràvit a mans de la família dels Banū Gāniya. El successor d’'Alī, Tašfīn ibn ‘Alī, malgrat que comptà amb l’ajut de les forces mercenàries del català ‘Alī ibn Ruburṭayr, no pogué resistir els almohades i, quan intentava fugir-ne, trobà la mort prop d’Orà (1145). Els almoràvits encunyaren moneda d’or, el morabatí, i d’argent, el quirat.

Col·laboració: 
PBa / DBP
Llegir més...