El concepte alta fidelitat és, de fet, un concepte de qualitat: cadascun dels components bàsics de la cadena "presa de so-reproducció de so" ha de limitar-se a manejar el so sense modificar-lo, és a dir, que tant l’equip de reproducció com el d’enregistrament i el suport del so (disc o cinta magnètica) han de complir la seva comesa amb precisió.
Actualment aquesta precisió ve definida en els seus mínims per la norma alemanya DIN 45 500 i les normes nord-americanes IHF Standard.
En el cas d’un micròfon, la seva qualitat o alta fidelitat serà definida per la semblança entre el senyal acústic que l’excita i el corresponent senyal elèctric que forneix amb aquesta excitació; qualsevol diferència entre ambdós senyals produirà una deformació que pot provenir de la distorsió, del soroll introduït pel conjunt considerat com a micròfon o del zumzeig captat de la xarxa elèctrica per efecte d’un aïllament o d’una connexió dolents.
En el cas de l’agulla gravadora que fa un solc en el disc, la seva qualitat serà definida per la proporcionalitat entre el seu desplaçament instantani i el senyal elèctric que l’excita. La qualitat final del disc dependrà també dels diferents elements que intervenen en les successives fases de la seva elaboració.
Una millora notable en aquest sentit, l’ha aportada la digitalització del senyal captat pel micròfon, cosa que n'evita la contaminació per tota la mena de sorolls que s’originen en les etapes intermèdies. Aquest senyal o bé és transferit directament a un suport també digital (disc compacte) o bé és transformat en el senyal analògic que mou l’agulla gravadora de la matriu amb la qual posteriorment es premsen els discs de pasta (enregistrament digital). No obstant els avenços aconseguits per aquests sistemes, hom no pot evitar que el primer i el darrer esglaons (micròfon i altaveu), en ésser aparells que transformen de manera analògica una deformació mecànica en senyal elèctric i viceversa, no puguin assolir la fidelitat de reproducció de la resta del procés.
L’alta fidelitat començà a desenvolupar-se inicialment als EUA i a Anglaterra vers el 1950, i s’ha anat introduint a la resta dels països del món.
Un equip complet d’alta fidelitat comprèn una font de senyal de dos canals (estereofònic), l’amplificador i les caixes acústiques. Són fonts de senyal el tocadiscs o el lector de disc compacte, el magnetòfon o la platina de cassette i el sintonitzador. El tocadiscs és format pel plat giradiscs, el braç i la càpsula fonocaptora. El lector de disc compacte és format pel sistema giradisc i el lector de raig làser. El magnetòfon ha de disposar de les dues velocitats usuals (9,5 i 19 cm/s) i 4 pistes, ha d’ésser capaç per a bobines de 18 cm de diàmetre i ha d’incorporar un sistema de supressió de sorolls tipus Dolby, etc. La platina de cassette ha d’acceptar cintes metàl·liques, d’òxid de crom i òxid de ferro, i ha de portar supressor de sorolls. El sintonitzador ha de posseir banda de FM, que és l’única en què poden ésser transmesos programes d’alta fidelitat. L’amplificador, format pel preamplificador (unitat de control) i l’amplificador de potència, ha de posseir tots els controls necessaris per a modificar el nivell d’escolta, la resposta de freqüència (equalització), etc. En les caixes acústiques (caixa acústica), el senyal procedent de l’amplificador es transforma en so mitjançant un o més altaveus escaientment disposats.