L’arauac, el carib, el nàhuatl i el quítxua són les llengües prehispàniques que, a través del castellà, han fornit més mots a les llengües europees occidentals. Els americanismes del català a vegades coincideixen gràficament amb el castellà (l’única diferència és l’articulació vocàlica): hamaca , caoba , petaca ; d’altres, l’adaptació al sistema fonètic català és més important: huracà , cacic , lloro , etc, especialment si es tracta de mots populars, car aleshores proliferen els variants dialectals: tomàquet, tomàtec, tomata, -aca, àtiga, domàtiga; xocolata, xicolata, -e, -i, xocolat; enagües, enagos, enaues, sinaues (en tots tres casos, amb canvis esporàdics de gènere); d’altres, en canvi, els préstecs han romàs reclosos en la llengua literària ( nopal , figuera de moro) o limitats a designacions geobotàniques ( sabana, manigua ). Algun cop, el català ha rebutjat l’americanisme suplantant-lo per creacions autòctones d’origen metafòric o metonímic: blat de moro, moresc, blat de les Índies , etc.
m
Lingüística i sociolingüística