i amor | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

amor

substantiu masculím
substantiu femeníf
Inclinació o afecció profunda envers una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta d’altres sentiments.

La visió psicològica del fenomen amorós arrenca de les dades físiques o biològuiques que ha aportat en els darrers temps l’endocrinologia. L’estricta consideració d’aquestes dades identificaria, però, l’amor a l’instint sexual, punt de vista que totes les tendències psicològiques intenten de superar a partir de la següent fórmula bàsica: en l’espècie humana, l’amor constitueix un fenomen complex en el qual intervenen dues arrels fonamentals, una d’instintiva o biològica, la sexualitat, i una altra de caràcter psíquic o espiritual, l’eròtica o erotisme. Segons l’orientació reflexològica d’Ivan Petrovič Pavlov o la conductista de John Broadus Watson , de caire objectivista, estrictament científic natural, l’amor no seria altra cosa que l’instint de reproducció de l’espècie modificat pels hàbits i l’aprenentatge de tipus col·lectiu i individual. L’escola psicoanalítica de Sigmund Freud i les seves tendències derivades concedeixen a l’impuls de la libido , instint sexual o eròtic entès en un sentit molt ampli, la força o energia que empeny l’ésser humà en totes les seves realitzacions vitals. La psicoanàlisi recolza en energia libidinal totes les pulsions de caràcter positiu o constructiu, oposades a les negatives que provenen de l’instint de mort o de tanàtic. Les orientacions psicosociològiques modernes situen l’amor al zènit de la maduresa del contacte humà, és a dir, al nivell de la comunió dual . L’amor i l’amistat -que representen el contacte pur, sense interferències d’atracció instintiva- constitueixen les dues situacions concretes de comunió psicosocial, és a dir, el contacte ple i madur que suposa la descoberta i la unió del jo amb el tu, superades les fases de la partivipació inicial, de la consolidació del jo i del contacte col·lectiu comunitari o de l’afirmació del nosaltres.

L'amor en les antigues cultures del Pròxim Orient, la Xina, l'Índia i a l'islam

Des dels temps més remots l’amor ha estat un dels grans temes de la literatura. Els escriptors, més o menys influïts per certs corrents filosòfics, han elaborat uns codis que podien esdevenir d’una notable rigidesa i, a través dels quals, o bé han idealitzat les diverses concepcions que plantejava cada època, o bé les reproduïen amb tota cruesa tot creant un procés de mútues influències entre la realitat i la literatura. Ja a l’antic Egipte existí una poesia amorosa, molt elaborada, en la qual els amants podien recórrer tot un itinerari eròtic que acreixia llurs desigs. En les tradicions índia i xinesa, la inexistència del complex judeocristià de la culpabilitat de la carn permeté una literatura en la qual l’operació dels sexes era valorada fins al misticisme o, per causa també de la inferior consideració de la dona i la dificultat de desplegar un sentiment entre iguals, era descrita preferentment en el seu aspecte físic. L’èpica índia mostra, en el Rāmāyana , la desigualtat dels sexes en contraposar la fidelitat i la paciència de Sitā amb el primmirat i egoista concepte de l’amor de Rāma; d’altra banda, alguns episodis del Māhābhārata , també a l’Índia, o la cèlebre peça teatral Pipaji , a la Xina, ofereixen exemples de l’acceptació poliàndrica de l’amor. En cap de les dues literatures no falten, però, les anàlisis subtils del sentiment personal. A l’Índia, els gèneres teatrals són els que més sovint han tractat el tema de l’amor, i el Sakuntalā de Kālidāsa o el Mālati Mādhara de Bhavabhūti (obra que ha estat considerada el Romeu i Julieta indi) són representants típics d’aquesta orientació. A la Xina, ultra el teatre, la narrativa s’ha emparat profusament del tema, i ha oscil·lat entre l’erotisme i els sentiments refinats, com a Jin Ping Mei. El poble jueu, d’una història tan condicionada per la concepció religiosa que té del món, reelaborà les seves experiències i idealitzà les relacions amoroses en diversos llibre de la Bíblia i produí obres literàries de tanta intensitat com el Càntic dels càntics , al qual més tard hom donà una interpretació religiosa i que tingué una gran influència en la literatura occidental posterior (amor)1 4 ) La literatura aràbiga es caracteritzà per la llibertat amb què tractà el tema i, com a l’antiga Grècia, pel relleu que hi prengueren les relacions homosexuals. El sentiment amorós que a la poesia preislàmica era expressat (en la part anomenada nasīb ) dins el cos de la cassida a l’època omeia se'n féu independent i donà lloc a l’anomenat zajal. Sorgiren dues escoles, la ciutadana o ḥiǧāzī que cantava l’amor carnal i la beduïna, o 'udrī que cantava l’amor cast. Amb la poesia 'udrī es feren famoses algunes parelles d’amants com Magnum i Layla o Gamil i Butayna, les quals, considerades com a paradigmes, foren represes per diferents autors al llarg de tota la història de diverses literatures islàmiques. El llibre de Les mil i una nits , que a l’Occident hom ha considerat que tipificava les relacions amoroses del món àrab, tingué una gran difusió a Europa gràcies a la traducció francesa d’Antoine Galland.

L’amor en la cultura occidental

Al món grec, la visió pagana i la llibertat de les relacions sexuals donaren lloc a mites originats ja a vegades en les cultures mesopotàmiques i que, aplicats a la literatura, expressaren una àmplia gamma de possibilitats i de sentiments. Així, Alcestis podria personificar l’amor conjugal; Afrodita i Adonis els amors per excellència; Orfeu i Eurídice l’amor superant la mort. Èdip, l’amor incestuós del fill per la mare; Fedra, el de la mare pel fill; Electra, el de germans; Narcís, l’amor a si mateix, Ganimedes, l’homosexualitat, etc. Tots aquests mites passaren a la literatura posterior, i als temps moderns han estat interpretats psicoanalíticament. Altrament, la poetessa Safo de Lesbos passà, pel caràcter de le seves composicions, a donar nom a les relacions amoroses entre dones, i el poeta Anacreont inicià una fórmula vital i desimbolta que ha pervingut fins als nostres dies. Encara, uns dels eixos de la literatura grega, la guerra de Troia, és bastit damunt els amors de Paris i Helena i del rapte que se’n segueix i, en general, el tema produí episodis tan famosos posteriorment com, per exemple, el de Nausica davant l’heroi Ulisses (de molta importància per a la literatura catalana) o, dins l’hel·lenisme, el de la iniciació amorosa de la parella juvenil formada per Dafnis i Cloe. Roma heretà temes i formes gregues i serví de pont amb la cultura occidental. Aíxí, Ovidi recollí en Les Metamorfosis els mites amorosos grecs, i amb l’ Ars amandi explicà les incidències del procés amorós i influí poderosament en la concepció divulgada pel món medieval. D’altres poetes llatins, com Catul i Tibul, són recordats al costat de Lèsbia i Dèlia, les amants que inspiraren llurs versos. Amb l’imperi de Bizanci, i sota la influència oriental, hom creà un gènere de novel·la amorosa els protagonistes de la qual es veien subjectes, abans d’assolir la felicitat, a contrarietats i peripècies sens nombre.

L’Europa de la societat feudal reelaborà en llatí alguns dels planteigs de l’antiguitat clàssica, però atenint-se a les realitats del temps. Així, molts poetes, eclesiàstics o no, cantaren llurs amors en termes més o menys ovidians; és el cas dels goliards, que exaltaren l’amor de bordell i el de l'Anònim Enamorat de Ripoll. Els amors d’Abelard i Eloïsa, tan típics d’aquesta època, esdevingueren llegendaris i restaren consignats en un epistolari famós. La gran creació de la societat feudal, però, fou l'amor cortès, establert pels trobadors i pels autors del roman courtois, que és la base de moltes concepcions modernes. La narrativa creà paral·lelament el mite d’algunes parelles que esdevingueren famoses, com Tristany i Isolda, Lancelot i Ginebra, etc, a la base de les relacions de les quals sovint hi havia l’adulteri com a condició indispensable. Amb l’anomenada revolució mercantil i la formació d’unes noves classes urbanes, la menestralia i l’artesanat, aquesta concepció idealitzada sofrí algunes transformacions importants. Els poetes italians del stil nuovo elaboraren un concepte d’amor pur i immarcescible, que dedicaren a una dona tota puresa, la donna angelicata. Dante i Petrarca menaren aquesta concepció a les darreres conseqüències fent famosos els noms de Beatriu i de Laura, llurs respectives estimades. Altrament, els francesos elaboraren un concepte paral·lel, però de menys puresa i més lligat a l’amor cortès, del qual és exemple la primera part del Roman de la Rose. A les terres catalanes, Ramon Llull traslladà als seus escrits la influència de la concepció de l’amor cortès, i Ausiàs Marc combinà poèticament la metafísica trobadoresca i estilnovística amb la filosòfica de Tomàs d’Aquino mitjançant una imatgeria realista i punyent. La nova burgesia mercantil, però, elaborà una concepció paral·lela més lligada a la carn, és a dir més lliure i més realista, de la qual són exemple els fabliaux i, en un altre aspecte, Chaucer i Boccaccio. A Castella, situant-se entre el món musulmà i el llatí, l’Arcipreste de Hita en donà una d’original i punyent. Durant l’edat mitjana, mentre alguns poetes enfolleixen i se suïciden per amor, com Macías, d’altres nodreixen una abundant literaruta misògina. A Catalunya, Pere Torroella, que havia cantat l’amor cortesà a la manera trobadoresca i que, d’altra banda, havia descrit en un poema famós una visita a una casa pública, fou el punt de partença d’una llarga polèmica en contra i a favor de les dones que complicà molts autors peninsulars. La llibertat que hom conegué al s XV s’omple de tristesa o de sarcasme en François Villon o insinua en el Tirant l’erotisme del s XVIII. Durant el Renaixement l’amor tendí, per influència platònica o petrarquista, a una exaltació molt idealitzada que operava amb mites i faules antigues més o menys adaptades al món modern a través, generalment, d’una draperia bucòlica (Garcilaso, Ronsard, etc) i creà la novel·la sentimental i pastoral. Paral·lelament, hi hagué una versió més realista i picant elaborada per autors populars que, de vegades, podrien influir en la literatura culta. Neixen aleshores nous mites literaris, com el de Romeu i Julieta o com el de Don Joan. El barroc i el neoclassicisme no variaren substancialment els plantejaments renaixentistes; potser el primer el vestí d’oripells retòrics o bé d’un contingut desenganyat, propi de la Contrareforma i, el segon, més donat a especulacions didàctiques o morals, l’abandonà una mica com a tema central de la creació. La Il·lustració, però, inventà, especialment amb Sade i Pierre Choderlos de Laclos, el modern erotisme. Amb la Revolució Industrial i les grans transformacions que ocasionà, fou reivindicat l’amor com a centre de la vida i, cosa més important, en certs aspectes, la seva llibertat de manifestació. La novel·la i el teatre elaboraren una concepció d’un idealisme carregat de sentimentalisme (Samuel Richardson) o d’un realisme més o menys picaresc (Henry Fielding). L’abbé Prévost i August von Kotzebue reivindicaren la dona que la societat establerta considerava “caiguda”, tema que assolí la seva màxima expressió amb La dame aux camélias d’Alexandre Dumas fill. Amb Werther , Goethe donà el patró de l’amor romàntic, apassionat i absorbent, que acaba amb el suïcidi. La llibertat d’amor predicada pel Romanticisme entrà en la vida quotidiana, i escriptors com Lord Byron, George Sand, Alfred de Musset o Mariano José de Larra n'esdevingueren els símbols. La novel·la i el teatre realistes del s XIX, sobretot amb el naturalisme, tradueixen sense subterfugis la realitat històrica i moral de les relacions amoroses establertes per la societat industrial des del matrimoni per interès i els principis puritans fins a l’adulteri. Cap a la fi del s XIX, els poetes decadents i simbolistes començaren d’elaborar un concepte de l’amor maleït desenvolupat amb dones públiques i en els estrats més baixos de la societat. Bé que l’amor pot ésser pur i alguns poetes així el canten, d’altres, tanmateix, celebren les relacions contra natura en tots els seus aspectes. A partir de la novel·la psicològica, que ofereix anàlisis amoroses de rara profunditat, la panoràmica es fa molt complexa, sobretot a causa de l’historicisme cultural del temps, a les recerques de Freud i dels seus continuadors, i a les transformacions polítiques i morals de la societat industrial. Així, l’amor que els poetes canten pot ésser decadent, com en Gabriele D’Annunzio; conjugal, com en Joan Maragall; tractat metafísicament, com en Rainer Maria Rilke o en Carles Riba; entre idealista i realista, com en Paul Éluard; considerat sota un prisma decididament realista, com en Gabriel Ferrater, etc. Paral·lelament, l’ampliació del públic i la consolidació d’una indústria editorial havia produït, ja al s XIX, la novel·la de fulletó, amb un aspecte específicament amorós, i donà lloc a la novel·la anomenada rosa i a la pornografia, que han arribat fins avui i que se situen al nivell de la literatura de consum.

Col·laboració: 
DAb
Llegir més...