Per extensió, el terme és aplicat als individus dels pobles que han adoptat la llengua i la cultura àrabs. El mot semític ' arab fou emprat per a designar tota contrada desèrtica i d’aquí passà a denominar els nòmades que l’habitaven. A l’Alcorà, àrab sempre és sinònim de nòmada, mai de ciutadà. Més tard, hom estengué el nom a tots els habitants de la península. A l’època preislàmica el poble àrab, nòmada beduí o sedentari, formava un conglomerat de clans i de tribus sovint en lluita entre elles mateixes. Llur cèl·lula social era la família, de tipus patriarcal, únic lligam veritable de cada individu. Una tribu (cabila) era formada per la reunió de diversos clans. Politeistes, creien en esperits ( ǧinn ) i, ultra l’existència d’uns déus propis a cada tribu venerats en determinats llocs de culte, el més important dels quals era el santuari de la Ka'ba a la Meca, sembla que ja abans del monoteisme islàmic hi havia la creença en un déu superior, Al·là, comú a totes les tribus. La predicació de Mahoma aconseguí de reunir totes les tribus àrabs, i, posteriorment, els pobles convertits, sota una autoritat única formant un estat teocràtic islam . El procés d’islamització als països conquerits gairebé sempre comportà l’adopció de la llengua i de la cultura àrabs. Aquest és el cas dels nous elements d’origen nabateu, siríac o arameu, habitants del Pròxim Orient, dels coptes d’Egipte, dels berbers del nord de l’Àfrica occidental, etc, mentre que d’altres (turcs, perses, malais, indis, etc), bé que islamitzats, no poden ésser considerats part del món àrab, per tal com han conservat llur singularitat ètnica, lingüística i cultural.
f
m
Història
Caravana de camellers àrabs a Mali
© Fototeca.cat
Individu d’un poble de llengua semítica originari de la península Aràbiga.