L’aterratge d’un avió és efectuat sempre amb la proa cara al vent per obtenir les millors condicions de sustentació amb la mínima velocitat respecte a la terra; per a ajudar-hi, l’aterratge és fet amb els flaps fora. La velocitat de l’avió respecte a l’aire en el moment de tocar terra ha d’ésser molt pròxima a la velocitat crítica o de pèrdua, que en els avions moderns és relativament alta; les pistes d’aterratge, per tant, han d’ésser molt llargues per a permetre la desceleració de l’avió mentre hi roda. La utilització del sistema de frenada normalment és fet als darrers moments de rodar per la pista, per tal d’evitar desceleracions massa enèrgiques. Els sistemes de fre són generalment de disc i actuen sobre les rodes del tren d’aterratge. En els moderns avions d’hèlix hom sol invertir l’acció de les pales de les hèlixs per frenar i en els turboreactors hom inverteix l’empenyiment. En els avions militars o d’experimentació d’altes velocitats hom fa ús de paracaigudes de frenada. S'han desenvolupat també els avions que aterren verticalment ( avió VTOL ) o en curtes distàncies ( avió STOL ). L' aterratge sense visibilitat (ASV), actualment factible, ha d’ésser fet mitjançant instruments: hom sol recórrer aleshores al sistema Instrument Landing System o al sistema Ground Controlled Approach .
m
Transports