i baix alemany | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

baix alemany

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística    Literatura
lingüística ling i literatura lit
Grup dels parlars germànics occidentals —amb exclusió de l’anglofrisó— que no han sofert la segona mutació consonàntica que ha donat lloc a la diferenciació de l’alt alemany.

Els parlars baix-alemanys conserven, per tant, les oclusives sordes que han passat en alt alemany a fricatives o africades; així, hom troba al baix alemany slapen, Pund, dat, maken, enfront de l’alt alemany Schlafen, Pfund, das, machen. La història del baix alemany es divideix en el període de l’antic baix alemany o antic saxó (del 800 al 1200), el del mitjà baix alemany (1200-1600) i els dels actuals dialectes (Niederdeutsch o Plattdeutsch) des del 1600. Les isoglosses del fenomen de la mutació consonàntica no coincideixen d’una manera absoluta quan hom les refereix a posicions o lexemes concrets. Uns 40 km a l’est del Rin, les isoglosses s’obren des del nord-oest fins al sud-oest, i formen l’anomenat ventall renà, que constitueix una zona de transició. La línia divisòria entre ambdues àrees, anomenada línia de Benrath, del nom de la població a l’altura de la qual travessa el Rin, fou fixada per Georg Wenker, i parteix, a l’oest, d’Eupen (Bèlgica), passa al nord-oest d’Aquisgrà, continua per Benrath, al nord de Kassel, al sud de Göttingen i Halberstadt, travessa l’Elba entre Magdeburg i Wittenberg, el Spree a Lübben i l’Oder a Fürstenberg; dellà aquest riu la línia continuava abans del 1945 fins a límits entre els parlars germànics i el polonès a Birnbaum i reaflorava al sud-oest de la Prússia Oriental. Les matances i els desplaçaments de la població que acompanyaren i seguiren l’enfonsada alemanya a la Segona Guerra Mundial feren desaparèixer en gran part els parlars baix-alemanys més orientals de llur assentament tradicional. Els parlars de l’Alemanya oriental i occidental han estat afectats per l’afluència ingent de refugiats d’altres àrees lingüístiques i per la difusió general de l’alt alemany comú com a llengua vehicular, difós a través de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, factors que han complicat el tradicional bilingüisme alemany. Hom pot dir que, malgrat haver perdut les grans ciutats, el baix alemany és parlat per uns 12 milions de persones. El baix franconià s’ha desenvolupat als Països Baixos i a Flandes, fins a convertir-se en una llengua de cultura, el neerlandès, amb el seu derivat, l'afrikaans. Els parlars d’Alemanya, després d’haver tingut un conreu literari considerable, es mantenen actualment com a llengües provincials. Els texts literaris més antics en baix alemany que han sobreviscut són el poema de tema bíblic Heliand (‘El Salvador’) i els fragments d’una traducció del Gènesi. Ambdues obres, del segle IX, semblen haver estat promogudes per l’emperador Lluís el Piadós. La llengua, que tingué conreadors notables, com el limburguès Heinrich von Veldeke, fou l’idioma vehicular del nord d’Alemanya, especialment, des del segle XIV, de la Hansa germànica. El baix alemany, basat sobretot en el parlar de Lübeck, influí poderosament damunt el vocabulari de cultura del danès i del suec. Entre les obres literàries notables de la baixa edat mitjana hom pot esmentar la versió definitiva de Reineke Vos (‘La guilla Renard’) i l’original de Dill Ulenspiegel (Till Eulenspiegel). El baix alemany fou substituït gradualment com a llengua de cultura a partir del segle XVI pel nou alemany literari començat a fixar per Luter. Tot i això, a part la florida d’una rica literatura popular, hom pot citar, al segle XVI, Gnaphäus i Burkart Waldis, autors dels drames religiosos, i el satíric antiprotestant Daniel von Soest, i ja dins el Barroc, els també satírics Johan Lauremberg (1590-1658) i Gottfried Wilhem Sacer (1635-99). La llengua no tornà, però, a aixecar-se com a vehicle literari fins que, a l’escalf del postromanticisme i de l’interès per les peculiaritats regionals, produí, al segle XIX, figures com les dels novel·listes Fritz Reuter (1810-74) i John Brinckmann (1814-70) i el líric Klaus Groth (1819-99).

Col·laboració: 
VFP
Llegir més...