basc
| basca

f
m
Etnologia

Les restes de l’històric roure de Guernica (Gernikako arbola), al peu del qual eren jurats els furs

© Arxiu Fototeca.cat

Individu d’un poble establert al País Basc.

Els bascs o euskaldunak constitueixen un poble d’una comunitat ètnica, lingüística i antropològica física que ha estat més gran que la seva unitat històrica fins a època recent. El tret més distintiu dels bascs és llur idioma, el basc o euskara, que els identifica enfront de la llengua dels altres homes, que en conjunt parlen el que hom anomena erdara; el basc, efectivament, és un idioma amb trets molt peculiars i amb poca similitud no tan sols amb els idiomes circumdants d’entroncament indoeuropeu, sinó també amb les grans agrupacions lingüístiques conegudes. Els bascs presenten els caràcters generals de la subraça atlantopirinenca, de la qual probablement són els representants més típics; tenen també la cara de forma característica, amb el nas prominent i les galtes més aviat ensorrades. La freqüència del grup sanguini B és superior a la dels grups de població veïns, i la de Rh-negatiu és superior al 50%, una de les més elevades del món.

En l’antiguitat, els territoris bascs estigueren repartits entre diversos pobles o grups gentilicis. El més gran fou, sens dubte, el dels vascons ( vascó), que ocupaven aproximadament el que avui és Navarra i el primitiu comtat d’Aragó i que tenia nuclis urbans (com Pamplona i Jaca). Les actuals regions basques eren repartides entre vàrduls, caristis i autrigons (d’est a oest). Les terres que actualment són dins l’Estat francès eren jurisdicció dels tarbel·les. Aquests pobles corresponien a una raça prehistòrica que hom ha trobat als Pirineus fins a Catalunya i que constitueix un tipus pirinenc força definit i diferenciat dels tipus mediterranis i alpins en alguns trets físics i fins i tot en certs elements de la sang. Tanmateix, la penetració mediterrània és perceptible al sud de Navarra des d’èpoques remotes; igualment la influència alpina es fa notar en d’altres àrees. La història dels bascs és obscura quant a vastes extensions del país fins a una època força recent. Els vascons foren un poble en lluita amb els celtibers, pompeians en gran part. La romanització de la meitat meridional de Navarra i de gran part d’Àlaba fou intensa, si hom té en compte els vestigis, però no la de Biscaia i Guipúscoa. En la zona bascofrancesa, a la fi de l’Imperi Romà, tingué una certa importància la ciutat de Lapurdum (Baiona). Després, en època de gots i francs, els vascons es mostraren un poble rebel al jou d’aquells i una gent perillosa que es llançava sobre les planes del nord i del sud, periòdicament. Al moment de la conquesta musulmana tingué el seu paper, i ja a la fi del s VIII constituïren un focus de resistència. En sorgí la monarquia navarresa, amb una història dramàtica al llarg dels segles IX i X (regne de Navarra). Més tard els bascs orientals passaren sota un control més o menys efectiu de la corona de Castella, i Navarra restà bastant aïllada i amenaçada. Les grans empreses econòmiques de la fi de l’edat mitjana donaren a biscaïns i guipuscoans una orientació que no havien tingut fins aleshores, ja que acompliren un paper mariner i comercial important en la relació de Castella amb l’Europa atlàntica. A la fi del segle XV els bascs també es dedicaven a una indústria del ferro, bastant important. Malgrat que els guipuscoans estigueren del costat castellà en l’acció per a annexar-se el regne navarrès, hom pot dir que des de mitjan segle XVI fins avui els interessos polítics i econòmics dels basconavarresos en conjunt han estat molt semblants. S'han centrat en una lluita constant per defensar les lleis forals enfront de les exigències, cada vegada més fortes, del poder central. Aquesta lluita, tanmateix, presenta caràcters distints en diferents èpoques, des de dins des de fora, en classes socials vàries. Bé que les empreses americanes donaren grans oportunitats a la població basca jove i bé que els bascs i els navarresos donaren un gran contingent de secretaris, comptables i homes d’administració en general a l’estat dels Àustria i dels Borbó (els quals funcionaris des de llurs càrrecs defensaren les llibertats forals del país), aquest equilibri es trencava periòdicament (n'hi ha mostres en temps de Felip IV, de Felip V, de Carles IV, etc.). La situació esdevingué especialment tibant a la fi del segle XVIII. Cal cercar els antecedents de les dues guerres civils del segle XIX, entre d’altres raons, en els diversos intents de minar les llibertats forals, sobretot des del punt de vista fiscal, realitzats per representants de la monarquia centralista instigats pel mateix poder. La realitat és que de la primera guerra els interessos comuns dels basconavarresos encara no sortiren tan mal parats com de la segona, i que el cop de gràcia de les llibertats forals data dels temps actuals, en què amb la tercera guerra civil, el front basconavarrès fou destruït ( País Basc). Avui el problema es presenta molt complex i difícil de resoldre. D’un costat, una bona part dels biscaïns i els guipuscoans han adoptat les formes de poblament i de vida pròpies d’un gran desenvolupament industrial, amb la consegüent immigració de poblacions al·lògenes. Així, s’esdevé la paradoxa que, tot constituint el nucli demogràfic més gran entre els bascs i mantenir la llengua amb molta més intensitat que altres nuclis bascs, són també els més afectats pels problemes que sempre produeixen les immigracions en massa, i potser aquest és un factor decisiu en el desenvolupament dels sentiments i les doctrines de tipus nacionalista ( basquisme). D’altra banda, no hi ha dubte que és també entre els biscaïns i els guipuscoans on aquestes doctrines reben el suport d’un element que, essent en part tradicionalista en el sentit que és religiós, conservador, amant de l’idioma i del folklore del país, és ensems progressiu, preocupat per qüestions socials i de tendència democràtica. El clericat basc és una curiosa mostra de la combinació de tendències vigorosament representades, des de les més radicals fins a les més conservadores.

Actualment el poble basc és distribuït, a la part occidental dels Pirineus, en dues zones diferenciades principalment des del punt de vista geogràfic i etnogràfic: el vessant atlàntic i el vessant de l’Ebre. Al vessant de l’Ebre predomina la població agrupada en nuclis importants, mentre que a la zona atlàntica és característica la població disseminada en masies o cases escampades, distribuïdes al voltant dels nuclis de població de vora els rius que constitueixen el centre de la vall, la qual és la unitat comarcal de les zones muntanyoses del país. La casa rural antiga, que ha sofert variacions estilístiques a través de les èpoques, és constituïda d’un pla terrer utilitzat per a cuina, dormitori i establa, darrere la cuina, i d’un pis superior on hi ha la pallissa i el graner. Modernament el pla terrer és destinat a establa, i el pis de dalt a la cuina i a les cambres. La construcció és a base de calç i de pedra, amb el pis de dalt fet de posts a les cases antigues. La teulada és de dos vessants, amb teules corbes, i, al Pirineu navarrès, amb vessants molt més drets i amb teules planes. Les activitats tradicionals dels bascs són l’agricultura i la ramaderia, juntament amb la pesca a les zones costaneres de la Cantàbrica. Cal considerar també la metal·lúrgia com a tècnica tradicional (principalment entre els guipuscoans, els biscaïns i els navarresos), bé que modificada per la industrialització moderna. La indumentària típica rural dels bascs es caracteritza especialment per l’ús de la boina (txapela) entre els homes, i del mocador de cap (estalki) entre les dones casades, i l’extensió de les avarques com a calçat. Hom pot dir, però, que la cultura tradicional és en crisi. A la zona rural hi ha moltes masies que hom deshabita. A la zona mitjana de Navarra hi ha bastants pobles que resten sense gent.

Els bascs són molt afeccionats a les competicions i jocs esportius, l’origen dels quals és estretament lligat amb els treballs tradicionals, i es caracteritzen especialment com a manifestacions de resistència i de força. Així, per exemple, hi ha competicions sobre les feines de la sega, la batuda, el transport d’aigua amb galledes, l’ús de les xanques, etc. Les més típiques, són, però, les competicions de rem, conegudes també a d’altres indrets de la Cantàbrica, de tallar troncs amb destral ( aizkolari), de traginar amb parelles de bous pedres de gran pes (280 roves), d’ensinistrament de gossos d’atura, etc. Gaudeixen d’una gran afecció també a les lluites entre els animals, especialment la lluita entre marrans, i a les lluites i curses entre els homes. Cal esmentar també els jocs de botxes i molt especialment, per l’anomenada internacional, el joc de pilota amb l’ús de la cistella (xistera). En l’aspecte religiós, la gran penetració de la fe cristiana s’ha produït damunt un fort substrat de creences anteriors, moltes de les quals, conservades en la literatura i les tradicions populars, deixen entreveure unes arrels romanes i preromanes. Per als naturals del país, la música popular, la dansa i la poesia en la llengua del país —cal esmentar especialment les acolorides competicions públiques dels bertsolariak—constitueixen encara manifestacions molt arrelades en les masses basques; però això resta limitat dins un àmbit reduït i potser precisament en aquesta mateixa condició hermètica és on cal cercar l’element més destacable de la personalitat basca típica i més diferenciada.