basc

èuscar
eusquera
euskara (eu)
m
Lingüística i sociolingüística

Domini lingüístic del basc i divisió dialectal

© Fototeca.cat

Llengua parlada al País Basc.

A l’Estat espanyol és parlat al centre i a llevant de Biscaia, en una petita zona d’Àlaba, a tot Guipúscoa i al nord de Navarra; a l’Estat francès, al departament dels Baixos Pirineus (Pirineus Atlàntics), Lapurdi (Labourd), Baixa Navarra i Zuberoa (Soule). L’entrada en massa d’immigrats de parla castellana, sobretot des de la Guerra Civil de 1936-39, ha facilitat el bilingüisme, que, d’altra banda, ja tenia arrels antigues, bé que no sempre de la mateixa intensitat i característiques. Els límits de la zona de parla basca no coincideixen, doncs, amb el que hom anomena País Basc. Malgrat tot, hom pot afirmar que la llengua n’és el seu nucli i constitueix, per presència o veïnatge, l’arrel més forta de la seva realitat. Així ho reflecteix la mateixa llengua, en la qual euskaldun (‘basc’) resta definit per referència a la llengua (euskara). Però, antigament, tampoc no hi hagué coincidència, ni tan sols al regne de Navarra, que és la creació política més important del país.

Evolució històrica de l’àrea lingüística de la llengua basca

© fototeca.cat

Segons la documentació medieval, abundant des dels segles X-XI, i sense mencionar els enclavaments, a la Ribera navarresa hom parlava en romanç navarresoaragonès, i parlars de tipus castellà dominaven la part més occidental de Biscaia i algunes zones alabeses. Altrament, hom parlava basc en terres de Burgos i, ben bé encara al segle XIII, a la Rioja Alta. Però mentre, al nord, la frontera bascogascona no sembla que sofrís variacions, la llengua anà perdent terreny en territori castellà. Vers el 1.500 ja no devien restar bascoparlants al sud de l’Ebre. Al segle XVIII (el castellà ja era usual a la mateixa Vitòria al segle XVI) es consuma la més forta regressió de la llengua a Àlaba, com aquest darrer segle a Navarra. Per a uns, el basc de les terres meridionals sobrevisqué in situ a la romanització. Per a altres, i això sembla que és el més probable, fou portat allà, de nord-est a sud-oest, per moviments expansius de població durant els foscs segles de l’edat mitjana. Durant l’època romana, si cal fer cas dels noms propis en els texts clàssics i en les inscripcions, existien parlars de tipus èuscar a Aquitània en tota la llargada dels Pirineus i també més al nord, inclosa la Vall d’Aran; noms de la mateixa formació han aparegut en una inscripció de Lerga (Navarra). Endemés, els estudis toponímics de Joan Coromines, tot ratificant una idea de Ramon d’Abadal, fan versemblant la pervivència del basc fins ben entrada l’edat mitjana tant a la Ribagorça com a l’Alt Pallars, ja sense contacte amb el nucli occidental.

No és dubtosa la unitat de la llengua. Tots els bascs, amb petites variants, el designen amb el mateix nom arreu. Però en els primers testimoniatges medievals hom posa de manifest una certa diversitat. La classificació usual dels dialectes bascs fou establerta el 1869 pel príncep Louis Lucien Bonaparte: biscaí, guipuscoà, alt navarrès (septentrional i meridional), labortà, baix navarrès (occidental i oriental) i suletí. Les tres últimes varietats s’amplien, pel sud, amb l’aezcoà, el salacenc, el roncalès, respectivament. De fet, alguns límits no coincideixen amb els de les divisions administratives actuals: segurament corresponen a les antigues fronteres tribals o, més tard, eclesiàstiques. La llengua d’Àlaba, i sens dubte la de la Rioja, era de fons biscaí, bé que amb trets divergents. Però les diferències interdialectals no són grans i no impossibiliten la mútua comprensió. L’ús dels diversos dialectes ha estat molt divers. El primer text en basc —el recull de poemes d’Etxepare Linguae Vasconum primitiae (Bordeus 1545)— és escrit en baix navarrès; els texts en prosa de contingut religiós apareixen primer en labortà i biscaí, i després també en suletí i guipuscoà. Avui, hom té la tendència a fixar la llengua escrita sobre models centrals per tal que pugui arribar a ésser vehicle per a la literatura i l’ensenyament en basc.

L’interès dels lingüistes per la llengua basca no solament és determinat pel fet d’ésser l’únic testimoniatge del passat lingüístic d’Occident, sinó també pel seu comportament, que tradueix la tenaç adhesió d’una petita comunitat a la seva llengua contra les fortíssimes pressions exteriors que ha suportat durant més de dos mil·lennis. Però, tot i que n'ha assimilat trets evidents, en manté de bàsics, quant a l’estructura, que l’aparten de les llengües veïnes. Essencialment és sufixat, per tal com l’article, les desinències causals, l’índex de relatiu entre d’altres casos, s’afegeixen d’una manera gairebé invariable al final del tema: gizon-a, 'l’home’, gizon-a-ren, ‘de l’home’, gizon-a-ren-a-ri, ‘al de l’home’. Cal afegir-hi l’anomenada construcció ergativa de la frase, per la qual el subjecte (a efectes de traducció) d’un verb intransitiu (gizon-a etorri da, literalment, ‘home-el vingut és’) té la mateixa expressió, absència de marca formal, que el complement directe d’un de transitiu (gizon-a eraman du, [ell, algú] ha portat l’home’), mentre que el subjecte d’aquest va en un cas diferent, marcat, anomenat actiu o ergatiu: gizon-a-k gizon-a eraman du, ‘l’home ha portat l’home’. El verb és pluripersonal, és a dir, que la concordança que en les llengües indoeuropees uneix el verb únicament amb el subjecte, en el basc pot estendre's als tres casos gramaticals (neutre, actiu i datiu). Afegir el datiu gizon-a-ri, ‘a l’home’, a harri-a-erori da, ‘la pedra ha caigut’, implica el canvi de da 'és’, per zaio ‘li és’; igualment tindrem gizon-a-ri harri-a eraman dio (literalment, ‘li ho ha’, no pas du, 'ho ha’), ‘ha portat la pedra a l’home’. Malgrat tot, aquesta complicació no és total, car alguns temps de tots els verbs i tots els temps de la gran majoria dels verbs són composts, per la qual cosa la complicació resta reduïda als auxiliars; també perquè aquests últims són formats en part per la concatenació de morfemes idèntics en forma i sentit (di-gu-zu 'ens ho ha’, després del verb; di-zu-gu 'nosaltres li ho hem’, abans del verb).

Sempre ha preocupat el problema, encara no resolt, de la filiació genètica del basc. Abandonada la idea de l’estreta relació amb el grup hamitosemític, defensada sobretot per Schuchart, hom treballà a favor de la hipòtesi del parentiu de les llengües caucàsiques, les relacions internes de les quals no són clares. Només un progrés en la interpretació de les inscripcions ibèriques permetrà de comprendre l’abast i la natura de les coincidències que semblen descobrir-s’hi amb elements lèxics i gramaticals bascs.