També, per extensió, hom donà aquest nom als béns o territoris objecte de la concessió. El benefici, nascut al regne franc, sembla que tenia els antecedents en les cessions de béns derivades del precari romà, fetes per un temps determinat, molt utilitzades per l’Església per a l’explotació de les seves propietats, d’on s’estengué a l’àmbit civil. En aquest sentit, es generalitzà en època carolíngia i, doncs, als territoris de la naixent Catalunya. Ací, al segle IX, el terme beneficium (o benefactum) era emprat per a significar els béns fiscals assignats als respectius comtes-funcionaris per a la retribució de llur càrrec, i derivativament fou aplicat a les concessions usufructuàries que els comtes feien de tals béns a favor de tercers, fidels o simples tinents territorials. Però també, al segle IX i als següents, significà més generalment la tinença usufructuària de qualsevol mena de béns propietat d’un tercer. Cap al segle XI, aproximadament, a l’empara de la nova organització política d’Occident, el benefici, prenent aquest terme en un sentit precís i tècnic, passà a constituir l’element bàsic de la nova relació feudal. Substancialment, era la cessió de l’usdefruit de terres, feta per un comte o un magnat a favor d’un altre noble o cavaller, com a remuneració per la prestació de serveis, fonamentalment del militar, i especialment per a fornir l’afavorit d’uns mitjans de subsistència per al sosteniment del cavall i perquè pogués, així, acudir a la guerra.
Al principi es tractava d’una concessió temporal, que revertia a l’atorgador a la mort del concessionari. Però l’evolució del sistema feu que a Catalunya (no pas a la resta de la península Ibèrica), com també arreu d’Occident, esdevingués vitalici, i fins i tot hereditari quan, de primer per costum i després per dret, el benefici es vinculà al vassallatge, en el sentit que aquell constituí el mitjà de remunerar la fidelitat i els serveis a què el vassall s’obligava en entrar sota la protecció del seu senyor. La doctrina clàssica veu en aquesta fusió de benefici i vassallatge el naixement del feu pròpiament dit, la qual cosa a Catalunya fou palesa ja dins la primera meitat del segle XI, bé que no manca qui pensa que aquesta fusió o vinculació es donà des del principi de la seva existència. Així, en una certa sinonímia amb el concepte de feu, el terme benefici continuà vivint encara alguns segles, bé que anà predominant el darrer per a significar la tinença de vassallatge perpètua en la forma descrita. A les regions de Castella, per contra, on aquesta tinença mantingué sempre el seu caràcter temporal i revocable, el terme benefici romangué tota l’edat mitjana, i només rarament deixà lloc a emprar el de feu.